Reforma de les pensions i jubilació dels professors universitaris (i II).

1.- Després de l’article d’ahir vaig pensar en Tönnies. La protecció dels ancians fou en altres èpoques una missió de la comunitat, dels llaços espontanis del grup. El segle XX, individualista i llibertador, creà fórmules molt complexes d’associació contractual entre individus i/o persones jurídiques per a la cura dels avis. Anaven des de les velles mútues fins els cobdiciosos plans privats, desembocant majoritàriament en sistemes públics de seguretat social. Sembla ser que els països emergents no es mostren receptius a la instauració d’aquests sistemes públics (i no perquè siguin  un pèl neoliberals, sinó perquè també es veuen venir la corrupció o l’elefantiasi del mecanisme).

Tornar a la comunitat? No ho sé…(per cert, ja sé que em direu que, a totes les èpoques, els avis que controlaven jurídicament un patrimoni estimable sempre gaudiren d’un emotiu i desinteressat amor familiar i comunitari i és que, com Tönnies avisava, no tot a la comunitat és altruista i unificador).

   2.-Vaig aterrar de les meves elucubracions quan el BOE va posar davant meu la capvuitada de la Llei d’Economia Sostenible. És a dir, la Llei Orgànica 4/2011, d’11 de març, complementària de la Llei citada. La seva disposició  addicional segona preveu un procediment voluntari d’allargament del servei actiu dels cossos docents universitaris i professors d’investigació del CSIC.

    La seva regulació s’atribueix al Govern, encara que no queda clar si caldrà un nou Projecte de Llei o un simple reglament complementari i específic per a aquest cas. Tot i que el transcrivim a sota íntegrament, convé fer les següents precisions:

      -Només afecta els funcionaris dels cossos docents universitaris (no a la lower class dels contractats laborals, regulats principalment per la normativa autonòmica).

      -Cal que concorrin “mèrits excepcionals”, però és probable que la clau sigui l’estalvi pressupostari. És a dir, cal que s’acompleixi la següent equació:

[Retribució d’un lector granadet+prestació de jubilació]    SUPERIOR A     [retribució d’un catedràtic o titular heptagenari].

      Si el segon terme de l’equació és inferior, l’operació surt comptablement perfecta. I encara millora si, un cop arribats els 75 anys, ja se suprimeix el lloc de treball en base als estàndards de docència obligatòria (que, lògicament, augmenten cada dia més). Moriran junts la plaça i el professor.

      -Es fa una “ITV” anual una mica peculiar, ja que la renúncia a la renovació pot venir de l’interessat, però també de la Universitat, de la Comunitat Autònoma o del CSIC.

      -No s’altera el règim dels professors emèrits.

3.-Text de la Disposició addicional segona de la Llei Orgànica 4/2011:

«Prolongación voluntaria del servicio activo de los funcionarios pertenecientes a los cuerpos docentes universitarios y profesores de investigación del CSIC una vez alcanzada la edad de jubilación forzosa.

1. El Gobierno, previo informe de las Comunidades Autónomas y del Consejo de Universidades, promoverá la puesta en marcha, en el curso de los próximos seis meses, de mecanismos que faciliten la prolongación en el servicio activo, por un período máximo de cinco años adicionales, de los funcionarios pertenecientes a los cuerpos docentes universitarios y profesores de investigación del CSIC en los que concurran méritos excepcionales.

2. La permanencia en el servicio activo de los profesores e investigadores que voluntariamente lo soliciten conllevará asumir las obligaciones que de ordinario conforman sus obligaciones como profesor universitario o profesor de investigación. A tales efectos, el alargamiento del servicio activo estará sometido a informe anual según fijen las normas de aplicación, pudiendo tanto el interesado como la Universidad, la Comunidad Autónoma o el CSIC renunciar a su renovación.

3. Lo establecido en los apartados anteriores se entiende sin perjuicio de los mecanismos ya establecidos para la designación de profesores eméritos que, en consecuencia, y de acuerdo con lo establecido en su normativa reguladora, podrán seguir participando en toda la docencia universitaria.»

 

Reforma de les pensions i jubilació dels professors universitaris (I).

1.- Sessió del GEA (Grup d’Estudis Autònoma) el divendres 25 de març, amb ponència del Dr. Ricard Esteban sobre el Projecte de Llei de Reforma de les pensions que el Govern presentarà aviat a les Corts Generals.

No es tracta, però,  d’una reforma integral, sinó més aviat d’una reforma de la jubilació. La Unió Europea ha jugat un paper important en les transformacions que s’anuncien. D’Europa venen dos elements rellevants:

– El Llibre Verd de les pensions (preocupat especialment per la seva sostenibilitat).

– El “Mètode  Obert de Coordinació” que propugna un manteniment general dels equilibris vigents en els sistemes europeus de Seguretat Social. La seva recepta: que els països membres no augmentin les transferències d’impostos al sistema de pensions.

En aquest sentit, el mecanisme espanyol està ben ajustat, ja que l’aportació dels tributs a les pensions contributives és reduïda (excepte en els complements a mínims). En canvi, els impostos són la sang de les pensions no contributives i de l’assistència sanitària (en aquest darrer sector, els tributs sostenen més del 98% de la despesa).

2.- L’equilibri actuarial del sistema espanyol de pensions s’està esquerdant. Augmenten els ancians (i viuen  més) i baixa el percentatge d’actius que aguanta l’edifici (entre altres raons, la crisi econòmica hi incideix).

El Govern ha aconseguit pactar una medicació d’efectes lents, ja que s’estableix un règim transitori que durarà fins el 2027. A més:

– L’edat de jubilació passa dels 65 als 67 anys.

– Amb matisos, la jubilació anticipada s’admet als 63 anys.

– La base reguladora de la prestació passa de 15 a 25 anys.

– Les carreres més dilatades en la seva cotització aconsegueixen certs premis (per exemple, la possibilitat de jubilar-se als 65 anys si s’ha cotitzat durant 38 anys i 6 mesos).

3.- En general, es produirà una baixada en la quantia de les pensions. Influirà enormement en aquest resultat l’arribada a la jubilació de cotitzants de vida irregular -trufada de períodes d’atur, de maternitats allargassades, d’oficis mai declarats…-.

D’altra banda, crec que el percentatge de les cotitzacions com a càrregues socials sobre l’ocupació (29-33% en global) cada vegada serà més insuportable si es vol crear feina i caldrà revisar el seu rol d’autèntic “impost disuassori” (especialment, per als nous empleadors).

***

Per a que no quedeu moixos, us remeto a la bella (i utòpica) reflexió d’en Serrat: “Quizá llegar a viejo”.