Ortega y Gasset, a “Misión de la universidad”, va situar l’ensenyament com a peça central de la funció universitària, sense perjudici d’una espècie de paper vigilant de l’elit investigadora. No obstant, els darrers quaranta anys han significat un  apreciable avenç en la recerca i una caiguda en l’absoluta irrellevància de l’activitat docent dins del món universitari. Julio Carabaña, aquest gran sociòleg de l’educació, ha estudiat a fons aquest problema i ens va arribar a parlar de la sequedat absoluta de l’arrel de la docència. Els estudiants queden sota l’atzar  salvífic d’una  hipotètica vocació del professor. Era una qüestió que em va preocupar durant molts anys, però que ja assumeixo com a factum. Potser dins d’alguns lustres, aquesta dada serà explicada com el baptisme inicial dins la crisi final de la universitat pública.

            De moment, us passo la reflexió del meu admirat Quim Brugué, en un article que he descobert fa  uns dies i que va publicar a política&prosa del mes d’abril. Hi coincideixo cent per cent i afirmo haver experimentat els mateixos resultats empírics.

            La docència universitària, entre el desinterès i el desconcert