Etiqueta: jurisprudència

Crònica de jurisprudència X: perdoni, que em pot dir què són i què fan les Comunitats de Regants? (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Els que hagueu patit, com a professors o com a estudiants, l’assignatura de Dret Administratiu, potser recordareu que mai donava temps d’explicar “l’Administració Corporativa”. Sempre quedava arraconada en una definició massa abstracta (associats privats amb interessos privats/certs interessos públics) i en alguns exemples que feien pudor cadavèrica (l’extinció de les Cambres de la Propietat Urbana i la lenta però implacable reducció de les competències efectives dels Col·legis Professionals i de les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació).

La cosa s’animava una mica amb les Federacions Esportives (que se salven gràcies als lligams amb entitats privades de gran relleu social i econòmic i a les sucoses subvencions estatals) i tornava a refredar-se quan el gran exemple pràctic que podíem posar –les Juntes de Compensació Urbanística– queia com aigua en cistella davant el minso terreny que avui està en procés efectiu d’urbanització (encara que, és clar, deuen estar gestionant els immensos i desèrtics lots d’immobles amb estretes línies de ciment en llits de margarides silvestres).

—

2.-Menys solució  s’ albirava quan ho intentàvem amb una altra institució corporativa molt arrelada, però només coneguda pels especialistes: les Comunitats de Regants.

Aquí la raresa era evident perquè ni el professor hi els estudiants sabem exactament on i com es fan els tomàquets. Ho comentava fa poc l’amic i  estendard dels blocs catalans, en Jaume Renyer, a l’entorn de la desídia dels mitjans de comunicació sobre les recents eleccions a les Cambres Agràries (que, precisament, també solen situar-se en l’esfera de les Administracions Corporatives).

—

3.-Amb aquest panorama, és molt interessant la Sentència del Tribunal Suprem (Sala 3ª, ponent FERNÁNDEZ VALVERDE) d’u de febrer d’aquest any, que examina el concepte de Comunitat de Regants (és una resolució molt doctrinal, un autèntic i pedagògic resum) i determina la seva posició processal per a impugnar acords d’altres Administracions Públiques.

Ho examinarem demà.

—

Bloc d’en Jaume Renyer:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/189545

Crònica de jurisprudència IX: problemes de legitimació? Consulti al Tribunal Constitucional (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-A la mateixa sentència que varem veure ahir, el TC havia acumulat un altre recurs d’empara. En aquest cas, formulat per l’Autoritat Portuària de Santa Cruz de Tenerife, entitat de Dret Públic vinculada a l’Administració General de l’Estat que, com va recordar l’Advocat de l’Estat, no tenia un propi estatut d’autonomia.

La indicada Autoritat Portuària era l’accionista majoritari de SESTIFE, ja que l’Administració de l’Estat li havia transferit la seva participació.

—

2.-Els Tribunals contencioso-administratius havien rebutjat la legitimació de l’Administració Portuària per a impugnar dues ordres del Ministeri d’Economia. La solució era lògica, perquè l’art. 20. c) de la LJCA disposa que “no pueden interponer recurso contencioso-administrativo contra la actividad de una Administración Pública:

[…]

c) Las Entidades de Derecho público que sean dependientes o estén vinculadas al Estado, las Comunidades Autónomas o las Entidades locales, respecto de la actividad de la Administración de la que dependan. Se exceptúan aquellos a los que por Ley se haya dotado de un estatuto específico de autonomía respecto de dicha Administración.”

—

3.- No obstant, el TC permet que l’ens filial impugni resolucions de l’ens matriu.

Si ahir comentàvem que el Tribunal Constitucional havia desmuntat el sistema legal de presa d’acords socials per a la defensa dels drets i interessos d’una societat anònima (a més del mecanisme concedent-concessionaris), avui fa desaparèixer l’obstacle legal a la interposició de recursos de l’ens especialitzat contra l’ens territorial rector.

La seva decisió imposa la retroacció d’actuacions, encara que no arriba a plantejar-se  -com seria lògic en el seu camí- l’autoqüestió de constitucionalitat respecte a l’art. 20.c) (o altres) de la LJCA.

—

Sentència 139/2010, de 21 de desembre del 2010:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10047
—-

http://www.youtube.com/watch?v=teprNzF6J1I&feature=fvwrel

Crònica de jurisprudència IX: problemes de legitimació? Consulti al Tribunal Constitucional (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem, impecablement, havia confirmat en cassació la inadmissió d’un recurs formulat per l’associació d’empreses d’estiba i desestiba del port de Santa Cruz de Tenerife.

El motiu era la falta de legitimació activa, ja que l’objecte d’impugnació era una Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda de 14 de juny del 1995 (de caràcter intern, segons sembla, i no publicada) que incorpora al Patrimoni de l’Estat dos immobles pertanyents a l’”Organización de Trabajos Portuarios” (en endavant, OTP,  que era un organisme autònom de l’Estat).

Cal dir que, d’acord amb el Reial Decret-Llei 2/1986, el patrimoni net resultant de la liquidació d’OTP havia d’incorporar-se a la societat SESTIFE. Aquest ens era una societat d’economia mixta, constituïda majoritàriament per capital públic (en concret, Autoritat Portuària de Santa Cruz de Tenerife) i minoritàriament per empreses concessionàries de serveis d’estiba i desestiba (per tant, la concessió administrativa era el títol legitimador de la seva pertinença a la societat).

—

2.-SESTIFE mai va impugnar l’Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda. Tampoc ho van fer els seus socis privats minoritaris.

Però sí es va atrevir una associació que agrupava aquests socis  minoritaris invocant una mena de legitimació indirecta que els Tribunals, lògicament, van rebutjar.

Entre altres arguments, el Tribunal va precisar que no era aplicable aquí l’art. 19.1 b), que atribueix legitimació davant l’ordre jurisdiccional contenciós-administratiu  a certes corporacions, associacions, sindicats, grups i entitats afectats o legalment habilitats per a la defensa de drets i interessos legítims col·lectius (ja que es tractaria d’una substitució processal de subjectes que ja no tenien legitimació per se).

—

3.- Els drets o interessos legítims relatius a la recepció del patrimoni resultant de la liquidació de l’organisme autònom OTP corresponien a SESTIFE, que res no va impugnar. Tampoc ho feren les empreses concessionàries, socis minoritaris de SESTIFE.

Si una societat anònima no pren cap acord d’exercici dels seus drets davant instàncies judicials ni tampoc ho fan, motu proprio, els accionistes minoritaris, pot fer-ho una associació privada d’aquests socis? ¿No seria més lògic que els socis intentessin una acció de responsabilitat contra els administradors si observessin irregularitats en la seva actuació?

A més, l’Ordre del Ministeri és de pura administració interna (adscripció de béns d’un organisme autònom) i no decideix sobre el còmput del patrimoni resultant de l’OTP.

En efecte, el que es transferia a SESTIFE (societat d’economia mixta) era un patrimoni net i no concrets locals. Aquests locals, per cert, semblen l’objecte d’obsessió malaltissa dels recurrents (cosa que s’explica perquè, durant el litigi, va haver un desallotjament ordenat des de l’Administració de l’Estat).

L’adequada discussió de la valoració de la transferència patrimonial hauria d’haver-se fet en el marc de :

-La deliberació i presa d’acords socials de SESTIFE.

-Els concrets vincles concessionals de cada empresa d’estiba i desestiba (que eren els títols que els permetien estar a la societat).

No obstant, el Tribunal Constitucional –amb dubtosa tècnica jurídica- altera aquest mecanisme raonable i atorga legitimació a l’associació, amb una interpretació creativa de l’art. 24.1 CE. Demà veurem, però, que aquest recurs d’empara acumulava un altre i que –segons la nostra opinió- en ambdós es va aplicar una concepció errònia de la legitimació en el procés contenciós-administratiu.

—

Sentència 139/2010, de 21 de desembre del 2010:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10047

Crònica de jurisprudència VIII: Assenyalament de vista en data futura i dilacions indegudes (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal Constitucional considera que la conducta processal de l’autoritat judicial i del recurrent han estat correctes i que la hipotètica vulneració del dret a un procés sense dilacions indegudes només es produí a causa del “período de tiempo que media entre la admisión a trámite del recurso por providencia de 30 de julio de 2009, y la fecha señalada en ésta para la celebración de la vista, el 15 de febrero de 2011 que, a juicio del recurrente, supera con creces el plazo razonable en el que debe desenvolverse el proceso”.

–

2.- El Tribunal afirma que el retard obeí al volum de treball excessiu del Jutjat. Com ja va indicar a altres sentències, la lentitud fou causada per “deficiencias estructurales u organizativas de los órganos judiciales” o per l’ “abrumador trabajo que sobre ellos pesa”. Afegeix el Tribunal que l’Estat ha de dotar els òrgans judicials dels mitjans personals i materials precisos i que aquesta exigència deriva també de l’article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans.

A més, s’entén que la inadmissió de la petició d’asil determina que la persona es trobi en situació d’il·legalitat a Espanya i això és un factor de gravetat a tenir en compte.

En definitiva, el retard patit és “estructural” i s’ha vulnerat el dret a un procés sense dilacions indegudes, però el Jutjat no ha dictat cap decisió arbitrària.

–

3.- En conclusió, s’estima parcialment el recurs d’empara. Ara, però, li correspon al particular sol·licitar la indemnització d’acord amb l’article 121 CE. El procediment i els seus requisits estan regulats pels articles 292 a 297 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Alguns aspectes –per exemple, el dany efectiu– no seran de fàcil avaluació.

Queda clar, d’acord amb la sentència del TC, que no existirà dret de repetició de l’Estat contra Jutges o Magistrats.

–

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10050

Crònica de jurisprudència VIII: Assenyalament de vista en data futura i dilacions indegudes (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Sr. Samba Bande va interposar el 28 de juliol del 2009 recurs contenciós-administratiu contra la inadmissió a tràmit de la seva prèvia sol·licitud d’asil. El Jutjat Central del Contenciós-Administratiu assenyalà la vista del procediment per al 15 de febrer de 2011 (per tant, una mica més d’un any i mig).

Es va interposar després recurs de súplica al·legant dilacions indegudes, però fou desestimat per Aute (o interlocutòria) de 7 d’octubre del 2009. Posteriorment, s’interposà recurs d’empara.

–

2.- El Tribunal Constitucional analitza en la Sentència 142/2010, de 21 de desembre del 2010, els requisits que han de donar-se per a que un assenyalament de vista per a una data futura relativament llunyana sigui considerat dilació indeguda (amb vulneració, per tant, de l’article 24.2 CE). En primer lloc, cal fer dos advertiments:

–         El simple retard en resoldre no implica per se una denegació de justícia.

–         El dret a un procés sense dilacions indegudes no s’identifica amb la duració global de la causa, ni amb l’incompliment dels terminis processals.

–

3.- Dit això, el caràcter indegut de les dilacions deriva de criteris objectius que la jurisprudència constitucional ha anat precisant i que són, en síntesi, els següents:

–         Complexitat del litigi.

–         Marges ordinaris de duració de litigis del mateix tipus.

–         Interès arriscat pel demandant d’empara.

–         Conducta processal del demandant.

–         Conducta de les autoritats.

Examinarem demà les conseqüències derivades de l’aplicació d’aquests requisits a un cas concret.

–

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10050

Crònica de jurisprudència VII: l’exagerada força retroactiva de la Justícia Constitucional (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El primer que cal aclarir és que, malgrat l’al·legació en aquest sentit de l’Advocat de l’Estat, el TC no valora el fet de l’eventual coincidència dels objectes socials, socis, administradors i treballadors en el deutor principal i en el deutor subsidiari.

–

2.- Els Tribunals contencioso-administratius van aplicar en aquest cas una regla elemental: s’abstingueren d’entrar a conèixer sobre les actes, ja que no havien estat impugnades en temps i forma pel deutor principal inicial.

La solució pot generar problemes, però la mateixa legislació tributària aporta la solució. L’article 41.6 LGT indica que “los responsables tienen derecho a reembolso frente al deudor principal en los términos previstos en la legislación civil”.

–

3.- No obstant, el TC atorga l’empara i considera que la negativa del Tribunal contenciós a revisar les liquidacions implica una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE) i una autèntica indefensió. Per tant, com hem dit, concedeix l’empara i retrotrau les actuacions.

En realitat, el TC ha fet de legislador i ha imposat una regla legal diferent en el tractament de la responsabilitat tributària subsidiària. El caràcter ferm de les liquidacions originàries no vulnera cap precepte constitucional (i la manca de diligència del deutor principal ja es podria resoldre per la via civil).

És cert que l’actual redacció de l’article 174.5 LGT –establerta per la Llei 36/2006, de 29 de novembre- se situa en la línia del Tribunal Constitucional. Però en la resolució del recurs d’empara no se cita en cap moment aquest precepte. I, encara que se cités, seria una mera qüestió de legalitat (canvi de normativa) i no de constitucionalitat.

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10048

Crònica de jurisprudència VII: l’exagerada força retroactiva de la Justícia Constitucional (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- L’entitat mercantil De Manuel Joyeros, S.L. succeí empresarialment a l’entitat Comercial Masaky, S.L. A aquesta se li havien estès diverses actes per la Inspecció de Tributs, signades en conformitat i generadores de les pertinents liquidacions (per IVA i per Impost de Societats). La situació econòmica de Comercial Masaky, S.A. i els seus impagaments provocaren que l’Agència Tributària dictés la declaració de fallit i la resolució de derivació de responsabilitat a l’entitat successora –De Manuel Joyeros, S.L.- com a responsable solidari.

–

2.- L’acord de derivació de responsabilitat fou anul·lat per la jurisdicció contenciosa administrativa, que ja havia declarat la nul·litat de ple dret dels articles dels Reglaments Generals de Recaptació de 1968 i 1990, que establien el caràcter solidari de la responsabilitat dels successors en l’exercici d’activitats econòmiques.

Això donà lloc a un nou acord de derivació de la responsabilitat, ara amb caràcter subsidiari (encara que l’article 42.1.c) de la vigent Llei General Tributària ha retornat a la regla de solidaritat en la successió en la titularitat o exercici d’explotacions o activitats econòmiques).

–

3.- El successor interposà reclamació econòmico-administrativa i recurs contenciós-administratiu contra l’acte de derivació de responsabilitat i contra les liquidacions originàries. Posteriorment, com veurem demà, interposà recurs d’empara, que fou resolt per una discutible Sentència del TC de 21 de desembre del 2010.

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10048

Crònica de jurisprudència VI: la discutible citació com a codemandat d’ACS (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal denega la suspensió cautelar per diverses raons. En primer lloc, perquè la norma no ha entrat en vigor (i es confia en que “dentro de seis meses…este recurso pudiera estar resuelto de forma definitiva”). En segon lloc, perquè no s’observa que la norma pugui produir ara un dany i, encara que entrés en vigor i després s’anul·lés, “nada impediría que las previsiones estatutarias declaradas nulas por el art. 515 de la Ley de Sociedades de Capital recobraran su vigencia o fueran nuevamente aprobadas”.

En tercer lloc, en fi, no s’observa encara un fumus boni iruis en la pretesa declaració ultra vires de la norma.

–

2.- Ara bé, el cert és que ACS, S.A. disposa d’un percentatge d’accions que, quan s’apliqui l’article 515 indicat, li permetrà controlar la societat, ja que no seran vàlides les limitacions al dret de vot dels actuals Estatuts Socials d’IBERDROLA (segons els quals cap accionista pot emetre un nombre de vots superior al 10%).

–

3.- Aquests fets, especificats a la demanda, porten a la Sala a citar a ACS com a demandada. La resolució és discutible, ja que –llavors- caldria citar a tots els accionistes majoritaris de Societats de Capital que “patissin” limitacions en el dret de vot. A més, ACS adquirí les accions coneixent la clàusula limitativa i el mateix Tribunal accepta que atribuir-li una voluntat de control i buidament financer d’IBERDROLA és un “judici d’intencions” basat en notícies periodístiques. En definitiva, els drets d’ACS no venen d’una norma que no ha entrat en vigor, sinó de la seva titularitat d’unes concretes accions (regulada per la legislació vigent i els estatuts societaris)

En conclusió, es dóna a ACS una intervenció més pròpia d’un defensor de la legalitat (d’una norma amb rang de Llei que encara no ha entrat en vigor) que d’un codemandat.

Enllaç a l’Aute (JUR 2011/29478):

http://www.westlaw.es/wles/app/nwles/document?tid=jurisprudencia&docguid=I0ffd46b0365211e08b98010000000000&base-guids=JUR201129478&fexid=flag-red-juris&fexid=flag-yellow-juris&fexid=flag-blue-juris&fexid=DO-ANA-25&fexid=DO-ANA-23&srguid=i0ad600790000012e2e5acfd104150dfa

Crònica de jurisprudència VI: la discutible citació com a demandat d’ACS (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- IBERDROLA,SA, interposà l’1 de setembre del 2010 davant la Sala Tercera del Tribunal Suprem recurs contenciós-administratiu contra l’art. 515 del R.D. Legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el Text Refós de la llei de Societats de Capital. El precepte diu el següent:

“Artículo 515. Nulidad de las cláusulas limitativas del derecho de voto.

En las sociedades anónimas cotizadas serán nulas de pleno derecho las cláusulas estatutarias que, directa o indirectamente, fijen con carácter general el número máximo de votos que puede emitir un mismo accionista o sociedades pertenecientes a un mismo grupo.

Cuando se produzca la admisión a negociación en un mercado secundario oficial de valores de las acciones de una sociedad cuyos estatutos contengan cláusulas limitativas del máximo de votos, la sociedad deberá proceder a la adaptación de sus estatutos, eliminando dichas cláusulas, en el plazo máximo de un año contado a partir de la fecha de admisión. Si transcurriere ese plazo sin que la sociedad hubiese presentado en el Registro Merrcantil la escritura de modificación de sus estatutos, las cláusulas limitativas del máximo de voto se tendrán por no puestas.”

—

2.-L’actora considera que aquest article té un simple rang reglamentari i no legal, ja que és contrari al principi legal rector de la vida societària: l’autonomia de la voluntat. És a dir, aquesta autonomia evitaria la nul·litat de ple dret de les clàusules dels estatuts de les societats anònimes que estableixin limitacions als drets de vot dels accionistes.

—

3.-A l’escrit d’interposició, IBERDROLA sol·licità per altressí la mesura cautelar consistent en la suspensió de l’aplicació de la norma impugnada. Cal advertir que l’article debatut entrarà en vigor l’1 de juliol del 2011 (a diferència de la resta del Decret Legislatiu, ja vigent des del 2 de juliol del 2010).

(Aute o interlocutòria del Tribunal Suprem, Sala Tercera, Secció 6ª, de 3 de gener del 2011. Repertori La Ley: 419/2011).

Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La STS de la Sala Tercera del Contenciós-administratiu  de 3 de desembre del 2010 –que varem començar a estudiar ahir– ha unificat definitivament –aclarint titubeigs previs- els principis del règim de responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador en aquests dos casos:

– Responsabilitat per actes dictats en aplicació d’una Llei declarada inconstitucional.

– Responsabilitat per actes aplicatius d’una norma contrària al Dret comunitari.

–

2.- En ambdós casos, “aunque los actos administrativos sean firmes -en este caso las liquidaciones tributarias relativas al IVA- ello no impide el ejercicio de la acción de responsabilidad patrimonial del Estado por actos del legislador” (FJ 6è).

–

3.- Això obre la porta a una possible cascada de reclamacions de devolucions d’ingressos indeguts (per aplicació de la Llei espanyola declarada contrària a la Directiva europea).

De fet, el Tribunal ja va imposar en el cas concret una plena “restitutio in integrum” amb abonament dels interessos legals (sobre una quantitat base de 671.323,61.-€.).

És interessant apuntar que el Govern espanyol havia sol·licitat al TJCE una limitació en el temps dels efectes retroactius de la sentència sobre la Llei de l’IVA. Però el Tribunal va afegir que “debe recordarse que sólo con carácter excepcional puede el Tribunal de Justicia, aplicando el principio general de seguridad jurídica inherente al ordenamiento jurídico comunitario, verse inducido a establecerla.”

D’altra banda, és cert que el TJCE, en Sentència de 5-3-1993 – Brasserie du Pêcheur i Factortame-, havia admès que la reparació es regiria pel Dret nacional sobre responsabilitat. Aquest podria imposar “requisitos de fondo y de forma” per a garantir les exigències de seguretat jurídica. Aquesta última escapatòria, però, serà difícil, ja que la jurisprudència comunitària i l’espanyola caminen en la mateixa trajectòria: un règim de responsabilitat patrimonial unificat per a actes danyosos aplicatius de lleis declarades inconstitucionals o de lleis espanyoles contràries al Dret comunitari.