Etiqueta: jurisprudència

Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem ha configurat de forma generosa als darrers anys el principi de responsabilitat patrimonial dels poders públics. Exemple d’això són les sentències de 26-11-2009 i de 27-11-2009 sobre submissió al principi de responsabilitat patrimonial del Tribunal Constitucional i del Defensor del Poble (per exemple, en matèria de dilacions indegudes).

Amb certs requisits, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJCE), ha desenvolupat la regla de la responsabilitat patrimonial dels Estats membres per vulneració del Dret Comunitari. Per exemple, transposició il·lícita d’una Directiva de manera que s’ultrapassi el raonable marge d’apreciació atorgat a l’Estat i s’arribi a “una violació final suficientment caracteritzada”.

–

2.- Probablement, una boira tardorenca omplia Luxemburg quan el TJCE, en Sentència de 6 d’octubre del 2005 (Assumpte C-204/03), declarà que el Regne d’Espanya havia incomplert la Sisena Directiva en matèria d’harmonització de la legislació dels Estats membres relativa a impostos sobre el valor afegit (Directiva 77/388CE, del Consell, de 17 de maig del 1977, després reformada).

El Regne d’Espanya havia limitat indegudament el dret a deducció en el tribut (tot i que és un tema complex, crec que la solució espanyola garantia millor la neutralitat del tribut, però el cert és que era “massa creativa” respecte a la redacció de la Directiva). La conclusió era que una determinada deducció de l’IVA havia de tenir un àmbit subjectiu més ampli (i també beneficiava, per tant, el demandant en el recurs que avui comentem).

–

3.-A l’entitat ECOPARC DE RESIDUS INDUSTRIALS, SA, se li practicaren determinades liquidacions tributàries en diversos exercicis previs a la data de la Sentència precitada, que declarava que la Llei espanyola sobre l’IVA era contrària al Dret Comunitari. El Lletrat assessor d’ECOPARC va  afanyar-se en trucar al seu soci: el seu client també tenia dret a deducció.

No obstant, aquelles liquidacions –ara infectades teòricament d’il·licitud- eren actes ferms. Eren actes aplicatius d’una norma contrària al Dret Comunitari –d’acord- però no patiren cap impugnació administrativa ni judicial.

La seguretat jurídica començà a tremolar quan el magistrat ponent SIEIRA MÍGUEZ inicià l’estudi de la qüestió…

Referència de la sentència a LA LEY: http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcp

Número de la Sentència al Repertori LA LEY: 208926/2010.

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de setembre del 2010 examina la legalitat de dotze reial decrets d’organització dels ministeris i dóna un resultat interessant: quatre foren anul·lats, però vuit mantingueren la seva vigència.

–

2.-És interessant observar els criteris que el Tribunal exposa per a avalar la legalitat de les normes organitzatives impugnades:

–En primer lloc, no es pot menystenir un element quantitatiu. En efecte, els reial decrets salvats incloïen una llarga i elaborada justificació. El Tribunal és refractari a admetre les expressions legals telegràfiques i agosarades. També rebutja els “términos genéricos o de pura abstracción” (Fonament de Dret desè). Les motivacions de l’excepció a la reserva funcionarial s’allotgen no sols al preàmbul, sinó també a la descripció articulada de les tasques de la Direcció General.

-Les funcions de l’òrgan –la Direcció General- hauran de precisar-se i caldrà demostrar que són més idònies les persones que, malgrat no tenir la condició funcionarial, poden desenvolupar aquestes “comeses extraordinàries” (FD tercer).

–Els fonaments objectius i de raonabilitat són, en ocasions, molt transparents. Així passa amb la Direcció General del Tresor i Política Financera, que pot ser coberta “entre empleados del Banco de España” (que poden tenir una condició de contractat laboral). És clara la seva “especial qualificació”.

-La relació amb sectors econòmics molt dinàmics i canviants també és subratllada pel Tribunal. Per exemple, el mercat i la indústria informàtica: “elevada especialidad y complejidad técnica; permanente mutabilidad; y necesaria relación con los agentes privados que intervienen en el sector de las nuevas tecnologías” (Fonament de Dret 5è.).

-Les direccions generals que impliquen una “política de comunicació” solen justificar l’acollida de personal al marge de l’estatut funcionarial. Per exemple, la Direcció General de Coordinació Informativa del Ministeri de la Presidència, la Direcció General de Comunicació de la Defensa (del Ministeri de Defensa) i la Direcció General de Relacions Informatives i Socials del Ministeri de l’Interior.

–Però, en canvi, la Direcció General de Suport a les Víctimes del Terrorisme ha de ser cobertes per funcionaris públics, ja que –encara que es tracta de replantejar el fugaç “Alto Comisariado de Apoyo a las Víctimas del Terrorismo”- el contacte amb les indicades víctimes, la relació amb organitzacions sense ànim de lucre o el suport per a l’obtenció d’ajuts formen part de les “actividades propias del normal giro o tráfico administrativo” (FD 7è). Tampoc va servir per a obrir al sector privat la Secretaria General del Consell de Coordinació Universitària el fet de que s’exigís experiència en projectes complexos, público-privats o internacionals: en tot això ja treballen sovint els funcionaris públics del sector educatiu (FD 9è).

–

3.-En conclusió, el Tribunal ha entès que la LOFAGE instaura “un régimen riguroso de profesionalización de los más altos cargos de la estructura administrativa estatal,(…)”.Són admissibles excepcions, però sense defugir la professionalitat i experiència.

Al meu entendre, estem davant d’una jurisprudència rellevant en la construcció de la noció de personal directiu prevista a l’EBEP (“Estatuto básico del Empleo Público”) encara que molt lligada a una aposta legal molt concreta de funcionarització.

Referència La Ley:

http://laleydigital.laley.es/Content/ListaResultados.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnVT3L6yfX9Fszr65eZJfFRdYW1fJJVsv7WdMUzdOszT57dfrs9NXpi5Oz4999b3/3/t7Bg3u/+9753s4uvZtn9XT+MrvIP/vOui6aVb2e5ctpkY2zZvXuF05XxWeTdvmaW/3u9zL7O30zC74h8F++ePPq+NUvnC7Cd+jv31+6+YVrGpH96v8BDC2EA+0AAAA=WKE

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’art. 18.2 de la Llei estatal 6/1997, de 14 d’abril, d’Organització i Funcionament de l’Administració General de l’Estat (en endavant, LOFAGE) ha patit un autèntic calvari per a aconseguir la seva plena aplicació i, sobretot, la implantació del seu esperit. El seu text és el següent:

“2. Los Directores generales serán nombrados y separados por real decreto del Consejo de Ministros, a propuesta del titular del Departamento.

 

Los nombramientos habrán de efectuarse de acuerdo con los criterios establecidos en el apartado 10 del artículo 6 entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente, salvo que el Real Decreto de estructura del Departamento permita que, en atanción a las características específicas de las funciones de la Dirección General, su titular no reúna dicha condición de funcionario.”

–

2.- En aquell moment, es tractava d’una aposta forta del gabinet Aznar en l’estructuració de l’Administració de l’Estat de la segona meitat del segle XX. Tres òrgans directius havien de cobrir-se “entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente” (art. 15.6):

–Subsecretaris (art. 15.6): sense les excepcions previstes per als Directors Generals.

–Secretaris Generals Tècnics (art. 17.3) : ídem que el cas anterior.

–Directors Generals (art. 18.2): ja l’hem citat i ja hem assenyalat que el Govern pot canviar motivadament el criteri legal professionalitzador.

És cert que era freqüent que els directors generals –i les altres autoritats indicades- fossin funcionaris públics en situació d’excedència o similar per a cobrir el lloc de designació política. Però ara s’imposava que la persona triada conegués per dintre el món de l’Administració i l’aroma dels expedients (havia de ser, a més, del Grup A). Un tema clau, per tant, en l’actual debat sobre la funció directiva.

Les Comunitats Autònomes, per cert, no seguiren el model (almenys, les que jo tinc coneixença).

–

3.-Amb la tinta del BOE encara humida, començaren a promulgar-se excepcions (RD 2232/1998, RD 1466/1999, RD 1281/2000, RD 693/2000, RD 1282/2000, etc.). En algun cas, foren anul·lats per la Sentència del Tribunal Suprem  de 21 de març del 2002 (amb una execució de sentència discutible, per cert).

No obstant, a partir del 2004 les excepcions es disparen. La STS de 7 de desembre del 2005 insistia en la jurisprudència anterior però –en canvi- una STS de 6 de març del 2007 admet la correcció legal en l’exercici de la potestat discrecional del Govern. Podeu veure un resum d’aquestes batalles a la sempre brillant edició anual de MARTÍN REBOLLO de les Leyes Administrativas (Thomson-Aranzadi).

Una Sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, de 3 de setembre del 2010, ha tornat a  enfrontar-se profundament amb la qüestió. Ho veurem demà (dilluns, al següent post).

Crònica de jurisprudència II: l’Alcalde no prevaricà

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- L’Alcalde d’ Alhama d’Aragó  estava legitimat legalment per a dictar dues resolucions:

– Incoar el procediment sancionador contra el Secretari de l’Ajuntament.

– Adoptar una mesura cautelar de “prohibición de acceso a los expedientes objeto de la denuncia y al apartamiento de aquellos asuntos sobre los que pueda haber una sospecha fundada de irregularidades”.

Ara bé, totes les altres actuacions seves van ser anul·lades pels Jutjats contencioso-administratius: presa de mesures cautelars de suspensió provisional de funcions –fins i tot, abans de la incoació del procediment sancionador, desproporció de les sancions proposades a l’expedient sancionador, reiterades irregularitats en la notificació, etc.

–

2.- El 23 d’octubre del 2008, l’Audiència Provincial de Saragossa dictà sentència condemnant el citat Alcalde per un delicte continuat de prevaricació (pena de deu anys d’inhabilitació especial).

El Tribunal Suprem, en sentència de 4 de febrer de 2010, cassa i anul·la la sentència impugnada, a més de dictar una altra a la qual absol l’acusat del delicte imputat. El Tribunal reitera una noció estricta del delicte de prevaricació basada en els següents elements:

– Primer.- Manteniment de les tesis objectives, que insisteixen que en la prevaricació ha d’existir “una patente y fácil cognoscibilidad de la contradicción del acto administrativo con el derecho”.  Es recorden els tradicionals adjectius jurisprudencials que han descrit la situació: “palmaria”, “patente”, “evidente”, “esperpéntica”, etc.

– Segon.- Cal complementar la regla anterior amb la perspectiva subjectiva, incrustada en el mot tradicional del tipus “a sabiendas”. Això implica que la resolució administrativa és un producte de la voluntat de l’autor, convertida en font de normativitat.

Aquest darrer concepte es completa amb la impossibilitat de salvació de l’acte per cap cànon interpretatiu:

“Puede decirse, como se hace en otras sentencias, que tal condición aparece cuando la resolución, en el aspecto en que se manifiesta su contradicción con el derecho, no es sostenible mediante ningún medio aceptable de interpretación de la Ley (STS núm. 1497/2002, de 23 de septiembre), o cuando falta una fundamentación jurídica razonable distinta de la voluntad de su autor (STS núm. 878/2002, de 17 de mayo) o cuando la resolución adoptada –desde el punto de vista objetivo- no resulta cubierta por ninguna interpretación de la Ley basada en cánones interpretativos admitidos (STS núm.76/2002, de 25 de enero). Cuando así ocurre, se pone de manifiesto que la autoridad o funcionario, a través de la resolución que dicta, no actúa el derecho, orientado al funcionamiento de la Administración Pública conforme a las previsiones constitucionales, sino que hace efectiva su voluntad, sin fundamento técnico-jurídico aceptable.”

D’altra banda, s’afegeix que la prevaricació, normalment, va més enllà de la nul·litat de ple dret (que seria el vici administratiu més gran).

–

3.- L’Alcalde cessà en el seu càrrec després de les eleccions municipals de maig del 2007. Fins aquell moment, una mescla de decisions regulars i irregulars havia assegurat que el Secretari-Interventor no s’havia reintegrat al seu lloc de treball des del primer Decret de 24 de maig del 2005 (que, a més, sol·licitava el suport de les forces d’ordre públic per a assegurar que el funcionari desallotjava immediatament les dependències municipals).

Referència de la Sentència del Tribunal Suprem de 4 de febrer del 2010 (Sala Segona, del Penal): La Ley 2372/2010

http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnbdVm5au8oY+repbXT67pt2ZeXb3ILouLrC2q5ZOsFlDFbPbZd77a2dm59+DevZ2DvV94mdcNNfjsJ4uLfNnmv3BeXMyf0/9baZ81TdE8zdrss1enz05fnb44OTv+3ff29+492Pvd9873dnZ3fmGTZ/V0/jK7yD/7zroumlW9nuXLaZGNs2b17heWy7eE8mtuxDD/H6XlVJjbAAAAWKE