1.-A la mateixa sentència que varem veure ahir, el TC havia acumulat un altre recurs d’empara. En aquest cas, formulat per l’Autoritat Portuària de Santa Cruz de Tenerife, entitat de Dret Públic vinculada a l’Administració General de l’Estat que, com va recordar l’Advocat de l’Estat, no tenia un propi estatut d’autonomia.

La indicada Autoritat Portuària era l’accionista majoritari de SESTIFE, ja que l’Administració de l’Estat li havia transferit la seva participació.

—

2.-Els Tribunals contencioso-administratius havien rebutjat la legitimació de l’Administració Portuària per a impugnar dues ordres del Ministeri d’Economia. La solució era lògica, perquè l’art. 20. c) de la LJCA disposa que “no pueden interponer recurso contencioso-administrativo contra la actividad de una Administración Pública:

[…]

c) Las Entidades de Derecho público que sean dependientes o estén vinculadas al Estado, las Comunidades Autónomas o las Entidades locales, respecto de la actividad de la Administración de la que dependan. Se exceptúan aquellos a los que por Ley se haya dotado de un estatuto específico de autonomía respecto de dicha Administración.”

—

3.- No obstant, el TC permet que l’ens filial impugni resolucions de l’ens matriu.

Si ahir comentàvem que el Tribunal Constitucional havia desmuntat el sistema legal de presa d’acords socials per a la defensa dels drets i interessos d’una societat anònima (a més del mecanisme concedent-concessionaris), avui fa desaparèixer l’obstacle legal a la interposició de recursos de l’ens especialitzat contra l’ens territorial rector.

La seva decisió imposa la retroacció d’actuacions, encara que no arriba a plantejar-se  -com seria lògic en el seu camí- l’autoqüestió de constitucionalitat respecte a l’art. 20.c) (o altres) de la LJCA.

—

Sentència 139/2010, de 21 de desembre del 2010:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10047
—-

http://www.youtube.com/watch?v=teprNzF6J1I&feature=fvwrel

1.-El Tribunal Suprem, impecablement, havia confirmat en cassació la inadmissió d’un recurs formulat per l’associació d’empreses d’estiba i desestiba del port de Santa Cruz de Tenerife.

El motiu era la falta de legitimació activa, ja que l’objecte d’impugnació era una Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda de 14 de juny del 1995 (de caràcter intern, segons sembla, i no publicada) que incorpora al Patrimoni de l’Estat dos immobles pertanyents a l’”Organización de Trabajos Portuarios” (en endavant, OTP,  que era un organisme autònom de l’Estat).

Cal dir que, d’acord amb el Reial Decret-Llei 2/1986, el patrimoni net resultant de la liquidació d’OTP havia d’incorporar-se a la societat SESTIFE. Aquest ens era una societat d’economia mixta, constituïda majoritàriament per capital públic (en concret, Autoritat Portuària de Santa Cruz de Tenerife) i minoritàriament per empreses concessionàries de serveis d’estiba i desestiba (per tant, la concessió administrativa era el títol legitimador de la seva pertinença a la societat).

—

2.-SESTIFE mai va impugnar l’Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda. Tampoc ho van fer els seus socis privats minoritaris.

Però sí es va atrevir una associació que agrupava aquests socis  minoritaris invocant una mena de legitimació indirecta que els Tribunals, lògicament, van rebutjar.

Entre altres arguments, el Tribunal va precisar que no era aplicable aquí l’art. 19.1 b), que atribueix legitimació davant l’ordre jurisdiccional contenciós-administratiu  a certes corporacions, associacions, sindicats, grups i entitats afectats o legalment habilitats per a la defensa de drets i interessos legítims col·lectius (ja que es tractaria d’una substitució processal de subjectes que ja no tenien legitimació per se).

—

3.- Els drets o interessos legítims relatius a la recepció del patrimoni resultant de la liquidació de l’organisme autònom OTP corresponien a SESTIFE, que res no va impugnar. Tampoc ho feren les empreses concessionàries, socis minoritaris de SESTIFE.

Si una societat anònima no pren cap acord d’exercici dels seus drets davant instàncies judicials ni tampoc ho fan, motu proprio, els accionistes minoritaris, pot fer-ho una associació privada d’aquests socis? ¿No seria més lògic que els socis intentessin una acció de responsabilitat contra els administradors si observessin irregularitats en la seva actuació?

A més, l’Ordre del Ministeri és de pura administració interna (adscripció de béns d’un organisme autònom) i no decideix sobre el còmput del patrimoni resultant de l’OTP.

En efecte, el que es transferia a SESTIFE (societat d’economia mixta) era un patrimoni net i no concrets locals. Aquests locals, per cert, semblen l’objecte d’obsessió malaltissa dels recurrents (cosa que s’explica perquè, durant el litigi, va haver un desallotjament ordenat des de l’Administració de l’Estat).

L’adequada discussió de la valoració de la transferència patrimonial hauria d’haver-se fet en el marc de :

-La deliberació i presa d’acords socials de SESTIFE.

-Els concrets vincles concessionals de cada empresa d’estiba i desestiba (que eren els títols que els permetien estar a la societat).

No obstant, el Tribunal Constitucional –amb dubtosa tècnica jurídica- altera aquest mecanisme raonable i atorga legitimació a l’associació, amb una interpretació creativa de l’art. 24.1 CE. Demà veurem, però, que aquest recurs d’empara acumulava un altre i que –segons la nostra opinió- en ambdós es va aplicar una concepció errònia de la legitimació en el procés contenciós-administratiu.

—

Sentència 139/2010, de 21 de desembre del 2010:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10047