Crònica de jurisprudència VII: l’exagerada força retroactiva de la Justícia Constitucional (i II).

1.- El primer que cal aclarir és que, malgrat l’al·legació en aquest sentit de l’Advocat de l’Estat, el TC no valora el fet de l’eventual coincidència dels objectes socials, socis, administradors i treballadors en el deutor principal i en el deutor subsidiari.

2.- Els Tribunals contencioso-administratius van aplicar en aquest cas una regla elemental: s’abstingueren d’entrar a conèixer sobre les actes, ja que no havien estat impugnades en temps i forma pel deutor principal inicial.

La solució pot generar problemes, però la mateixa legislació tributària aporta la solució. L’article 41.6 LGT indica que “los responsables tienen derecho a reembolso frente al deudor principal en los términos previstos en la legislación civil”.

3.- No obstant, el TC atorga l’empara i considera que la negativa del Tribunal contenciós a revisar les liquidacions implica una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE) i una autèntica indefensió. Per tant, com hem dit, concedeix l’empara i retrotrau les actuacions.

En realitat, el TC ha fet de legislador i ha imposat una regla legal diferent en el tractament de la responsabilitat tributària subsidiària. El caràcter ferm de les liquidacions originàries no vulnera cap precepte constitucional (i la manca de diligència del deutor principal ja es podria resoldre per la via civil).

És cert que l’actual redacció de l’article 174.5 LGT –establerta per la Llei 36/2006, de 29 de novembre- se situa en la línia del Tribunal Constitucional. Però en la resolució del recurs d’empara no se cita en cap moment aquest precepte. I, encara que se cités, seria una mera qüestió de legalitat (canvi de normativa) i no de constitucionalitat.

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10048

Crònica de jurisprudència VII: l’exagerada força retroactiva de la Justícia Constitucional (I).

1.- L’entitat mercantil De Manuel Joyeros, S.L. succeí empresarialment a l’entitat Comercial Masaky, S.L. A aquesta se li havien estès diverses actes per la Inspecció de Tributs, signades en conformitat i generadores de les pertinents liquidacions (per IVA i per Impost de Societats). La situació econòmica de Comercial Masaky, S.A. i els seus impagaments provocaren que l’Agència Tributària dictés la declaració de fallit i la resolució de derivació de responsabilitat a l’entitat successora –De Manuel Joyeros, S.L.- com a responsable solidari.

2.- L’acord de derivació de responsabilitat fou anul·lat per la jurisdicció contenciosa administrativa, que ja havia declarat la nul·litat de ple dret dels articles dels Reglaments Generals de Recaptació de 1968 i 1990, que establien el caràcter solidari de la responsabilitat dels successors en l’exercici d’activitats econòmiques.

Això donà lloc a un nou acord de derivació de la responsabilitat, ara amb caràcter subsidiari (encara que l’article 42.1.c) de la vigent Llei General Tributària ha retornat a la regla de solidaritat en la successió en la titularitat o exercici d’explotacions o activitats econòmiques).

3.- El successor interposà reclamació econòmico-administrativa i recurs contenciós-administratiu contra l’acte de derivació de responsabilitat i contra les liquidacions originàries. Posteriorment, com veurem demà, interposà recurs d’empara, que fou resolt per una discutible Sentència del TC de 21 de desembre del 2010.

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10048