1.- La derogació expressa és un mecanisme còmode de depuració de l’ordenament. Però deixa tants dubtes i inquietuds en el legislador que, al final, acaba emprant també la derogació tàcita.
.
La derogació tàcita és el paradís dels jutges, juristes i picaplets. Tècnicament, és una operació senzilla i, si existeix contradicció entre la nova norma i la precedent, es produeix la derogació.
—-
2.- Ara bé, la regla de contradicció entre normes no està definida des del punt de vista lògic i no segueix cap paràmetre científic (ja sigui matemàtic o de la més humil filosofia del llenguatge). En conseqüència, les demandes i les sentències són un festival de “raonaments” retòrics o sentimentals, de referències històriques d’anar per casa, de “lógica parda” i de refranys recollits per Joan Amades. L’objectiu és convèncer un altre operador (principalment, el jutge, però també pot ser una autoritat administrativa, la part contrària, el client…). La veritat no és important. En això, hem d’admetre que tenien raó els sofistes.
—-
3.- Fa ja molts anys, el catedràtic de Filosofia del Dret Rafael Hernández Marín imaginava una “MÀQUINA DE L’ORDENAMENT”. Per a introduir normes en ella, el Parlament tindria una clau ben grossa i el Govern una de més petita (es podrien distribuir altres per a les Comunitats Autònomes, per a la Unió Europea, etc.).
.
Quan un operador volgués introduir una norma per a la qual no és competent, la màquina ho impediria. Igualment, un cop la norma estigués dins la màquina, quedarien expulsades les normes contradictòries del passat o d’autoritats inferiors.
Era una petita broma que el mestre ens regalava però, mirat amb perspectiva, potser no estem tan lluny. La màquina permetria aprovar sense problemes i a dojo Lleis d’Economia Sostenible i Lleis òmnibus.
.
Mentrestant, seguirem jugant a “L’advocat cec”. En efecte, se li tapen els ulls a l’advocat, se li donen unes quantes voltes, se li treu la bena i després li preguntem: quina norma està vigent? Al voltant, les Lleis òmnibus, les refoses i les lleis d’acompanyament riuen i s’esmunyen…
Ciudades, leyes y letras 