Llei Sinde – Ciudades, leyes y letras

1.- Ens hem referit en alguna ocasió a un projecte de precepte legal que semblava decaigut i que ara ressuscita. Es tracta de la molt torturada “Llei Sinde”, que s’havia articulat com a disposició final de la Llei d’Economia Sostenible i que implicava la reforma de la Llei de Serveis a la Societat de la Informació i de la Llei Orgànica del Poder Judicial.

Tenen sentiments les institucions? La metàfora de GIERKE ens permetria, hipotèticament, donar una resposta afirmativa, ja que els membres i els òrgans de la persona física tindrien la seva pertinent correlació en les persones jurídiques.I potser també els humors. No obstant, OTTO MAYER i altres impediren la personificació total de l’Estat. D’aquesta manera, el vestit serveix avui a Espanya per a les Administracions Públiques, però no per a altres poders de l’Estat, que vagaregen despullats pels llimbs de la corporeïtat sense personalitat.

–

2.- Mostra sentiments el Parlament? Dues hipòtesis:

–Vergonya: aquest dies s’ha publicat que Espanya és el país amb més descàrregues il·legals del món. Desconfio sistemàticament d’aquesta mena de càlculs tan esbombats: què s’entén per “descàrregues il·legals”? S’han mesurat realment tots els països o només els occidentals que hagin donat les dades? S’ha tingut en compte la ràtio d’habitants per ordinador? Sigui quina sigui la resposta d’aquestes qüestions, el resultat final fa envermellir. Altre cop el primitiu individualisme hispànic de la Llegenda Negra teixida pels saxons.

–Timidesa: un precepte esquelètic redactat a corre-cuita i amagat dins la Llei d’Economia Sostenible vindrà al món autoamputat. Això augmentarà la befa dels que el consideren inútil.

–

3.-L’iusnaturalisme angèlic causà un gran error: la moral crea el Dret. Però la relació no és tan simple. Sovint, el Dret crea la regla moral o, com a mínim, la distribueix, la reforça i la nodreix de justificació. Crec que calia, per tant, una solemne norma jurídica amb rang de Llei: en el marc d’un programa polític, amb un objecte definit, amb una aparell repressiu seriós i amb garanties i, sobretot, amb una Exposició de Motius. Serena, il·lustrada, civilitzada.

Posts anteriors:

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/?s=pirates

1.-En aquest bloc només comentem, ordinàriament, normes que han guanyat vigència a través de la seva publicació oficial i, en algunes ocasions, fem alguna referència pòstuma a regles derogades. També ens crida l’atenció algun projecte o proposició de llei. Però no és normal que ens fixem en una iniciativa legislativa arraconada. Aquest ha estat el cas, però, de la rellevant “Llei Sinde”, que s’havia articulat com disposició final de la Llei d’Economia Sostenible i que implicava la reforma de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de la Llei Orgànica del Poder Judicial.

–

2.-El primer que hem de dir és que es tractava d’un projecte francament tímid. Un òrgan col·legiat –lent i fins i tot integrant interessos diversos- situat en el Ministeri de Cultura era l’encarregat d’interrompre la prestació de serveis (“tancar les webs”), amb prèvia autorització judicial (dels Jutjats Centrals del Contenciós-administratiu).

Seguim en estat d’alarma i tot –o gairebé tot- són benediccions per la valentia governamental que ha evitat perjudicis terribles per a l’economia nacional. Aquests perjudicis, però, són només una mil·lèsima part dels que causen, diàriament, les hordes de lladres amorrats a la xarxa.

La protecció de la propietat intel·lectual sempre ha estat problemàtica. Tant ens els seus fonaments (ja discutits en el segle XIX) com en la seva articulació (avui, en concret, la justificació del paper de l’Administració en la defensa d’uns determinats drets dels particulars). Però la tàctica de l’estruç mai ha estat bona consellera. I, pel que fa a l’argument de la pretesa “impossibilitat de control”, dono gràcies a Déu que molts no el van tenir en compte per a acabar amb la pirateria sobre costes i vaixells, que va ser una plaga terrible en molts moments de la història.

Si voleu veure el text de la darrera versió rebutjada, consulteu:

http://www.rtve.es/noticias/20100111/texto-integro-propuesta-modificacion-ley-servicios-sociedad-informacion/311347.shtml

–

3.-Sobre les valoracions de tot plegat, em remeto al magnífic article –amb interessants reflexions jurídiques- d’Arcadi Espada al seu bloc i em permeto reproduir la seva part final. L’article porta el títol de “Cierre de tugurios” (les negretes són meves):

“El objetivo de la pedagogía moral de los creadores y de la sanción de los legisladores ha de dirigirse, fundamentalmente, a los usuarios del material robado. Primero para informarles de que, en efecto, se trata de un robo. Este es un paso crucial, aunque cueste comprenderlo. En la segregación de la ideología ha destacado el trabajo de los receptadores, desde luego. Pero no han sido los únicos. Por desgracia han encontrado un ferviente apoyo en aquellos apóstoles de una concepción, más que angélica, puramente supersticiosa del arte, que vincula sus frutos al azar y al soplo divino antes que al esfuerzo, al trabajo y al riesgo. Estetas de varia lección, normalmente saciados por herencia, que en sus ensoñaciones prefieren el mundo servil del mecenazgo al ilustrado y democrático de los derechos de autor. El paso crucial de información sobre la naturaleza ilícita de la descarga debe completarse con otros dos: el emplazamiento a que el ladrón abandone su práctica y la sanción si persiste en ella. Exactamente los tres pasos que establecen las ley francesa, un ejemplo para todos aquellos que, a diferencia de la gran mayoría de partidos políticos españoles, consideran que la piratería es, exactamente, un problema de Estado.”

http://www.arcadiespada.es/2010/12/22/22-de-diciembre/

Etiqueta: Llei Sinde

Tenen sentiments les institucions? A propòsit de la «Llei Sinde».

2011: els pirates, lamentablement, segueixen saquejant.