- Els que us guanyeu les garrofes ensenyant alguna cosa deveu estar tips del terme “professorat”. Els inclusivaires ho volien desdoblar tot –per això hem parlat aquí sempre de “llenguatge duplicatiu”-. Però, és clar, ells també són humans i es cansaven i cansaven l’auditori. Per això es van empescar nominalitzacions abusives que, ben aviat, van demostrar ser més carregoses que la duplicació enfadosa.
- Així va passar amb “professorat”: quin totxo trist i burocràtic comparat amb la claredat natural de “professors”! “Professorat” és un mot ideal per al capítol d’una llei o per a un reglament de complements retributius. Però es fa servir per tot: el professorat va al lavabo, el professorat no té sensibilitat davant el nou alumnat (un altre que fa pena), etc….
- En Pau Vidal (sempre astut i incisiu) proposava –amb un pèl d’ironia, certament- que s’emprés la paraula “professoram”. No em negareu que dóna una sensació de varietat i agilitat més intensa que “professorat”. Però crec que puc millorar-lo.Suggereixo que parlem de “la professoralla”. No em disputareu que té un punt d’alegria. A més, té dos avantatges destacats:
- -En primer lloc, no és un masculí genèric. Ja sabeu que els inclusivaires disparen a matar quan veuen un. Per això em sorprèn que utilitzin “el professorat”, que és un masculí genèric com una catedral.
- -En segon lloc, heu d’admetre que hi ha interessants coincidències fonètiques amb “la canalla”. Això ens va perfecte perquè, en els documents escolars, trobarem la professoralla i la canalla, units per un so compartit i pel mateix objectiu. Dos femenins sense sospita.
- Em direu que, en català, aquestes expressions tenen de vegades un to despectiu. Penseu en “la menestralla”, amb un regust de rebuig històric. Més directe i pejoratiu encara seria el ja clàssic “purrialla” o el més ampli de “gentalla”. També vindrien per aquí “la carlinalla” o ”la forasteralla”, ben populars en altres èpoques. Però nosaltres, professoralla de tot nivell i condició, no hem de tenir por d’aquestes associacions de sentit i, amb l’ajut de l’esperit de la LOMLOE (o com es digui), estendrem el deliri inclusivaire que ens portarà màgicament a la fi de totes les desigualtats.
- I ara, la torna: per què “inclusivaire”? Per una senzilla raó: el genèric masculí mai ha exclòs ningú i, per tant, no es pot parlar de “llenguatge inclusiu”. Quan el president Companys crida “Catalans!” per la ràdio el 1934 o quan el president Tarradellas es dirigeix als “ciutadans de Catalunya!”, no es van treure de sobre a la meitat de la població. Evidentment, parlaven per a homes i per a dones –com absolutament tothom va entendre ahir i entén avui -.
- La cançoneta del “llenguatge inclusiu” és, per tant, moneda falsa. Però com que l’invent ha tingut un cert èxit, penso que la manera correcta de fer-lo anar és referir-se al “llenguatge inclusivaire”. Amb una nominalització senzilla, passem a “els i les inclusivaires” i tothom content. Una abraçada i molta sort, estimada professoralla inclusivaire.
***
Ciudades, leyes y letras 