Etiqueta: llicència municipal

La llicència municipal, una institució “démodée” (i III). El règim transitori.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Les previsions del nou art. 84 LRBRL regeixen a partir de l’entrada en vigor de la LES. Això vol dir que subsisteixen les llicències municipals actualment establertes.

—

2.-No obstant, la disposició addicional vuitena obliga l’Estat, les Comunitats Autònomes i les Entitats locals a aprovar, dins de les seves competències, normes d’adaptació de les llicències d’activitat als principis de l’art. 84 LRBRL. Això ha d’implicar, com diu el mateix precepte, l’eliminació –en molts casos- de l’exigència de llicència.

S’estableixen els següents terminis:

–Sis mesos per a la presentació del projecte de Llei estatal.

–Dotze mesos per a les Lleis i reglaments d’adaptació autonòmics i locals.

—

3.- La Disposició addicional vuitena és encara més exigent amb els municipis, ja que els obliga a adoptar un acord que:

-Doni publicitat als procediments on subsisteix la llicència local d’activitat.

-Sigui actualitzat d’acord amb la normativa vigent en cada moment.

De tota manera, no es diu el termini en el qual cal fer efectiva aquesta obligació.

La llicència municipal, una institució “démodée” (II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Vèiem ahir la reducció que practica la LES sobre el llistat de les venerables llicències municipals. Encara cal consignar un límit complementari en el darrer incís del nou art. 84 bis LRBRL:

“En caso de existencia de licencias o autorizaciones concurrentes entre una entidad local y alguna otra Administración, la entidad local deberá motivar expresamente en la justificación de la necesidad de la autorización o licencia el interés general concreto que se pretende proteger y que éste no se encuentra ya cubierto mediante otra autorización ya existente.”

—

2.- L’art. 41 de la LES afegeix un art. 84 ter LRBRL per a fer entrar per la porta gran a la comunicació i a la verificació posterior:

.

“Cuando el ejercicio de actividades no precise autorización habilitante y previa, las Entidades locales deberán establecer y planificar los procedimientos de comunicación necesarios, así como los de verificación posterior del cumplimiento de los requisitos precisos para el ejericio de la misma por los interesados previstos en la legislación sectorial.”

—

La necessària distinció, no sempre fàcil, entre medi ambient i urbanisme,

.

3.- Veurem demà el règim transitori establert per la Disposició Addicional vuitena de la LES en relació a l’estatut de les llicències municipals.

De moment, però, cal apuntar a títol d’exemple que una gran part de les llicències urbanístiques ja no tindrien base legal en el futur.  En efecte, als darrers anys ha predominat una concepció àmplia de la normativa urbanística  (al final, fins i tot s’hi ha encabit disposicions relatives a igualtat o discriminació positiva de gènere). Molt sovint, el Pla urbanístic inclou regles de política econòmica, planificació comercial, criteris estètics o arquitectònics peculiars, exigències per a assegurar la cohesió social, etc.

Els motius enumerats ja no tindrien acollida a l’estricte llistat de l’art. 84 bis LRBRL (on sí entrarien, com hem vist, el medi ambient o el patrimoni històrico-artístic).

La llicència municipal, una institució «démodée» (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Les darreres reformes de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú (LRJPAC) ja havien donat passes en aquest sentit. L’objectiu final és una Administració Pública:

.

-Que no imposi controls previs sobre les activitats dels particulars, excepte “raons imperioses d’interès general”.

-I, si cal establir restriccions, han de preferir-se les fórmules de limitació a posteriori.

.

Es tracta, per tant, d’un esquema basat en l’autorresponsabilitat i en el qual han de jugar un gran paper les entitats col·laboradores de l’Administració (d’anàlisi, de certificació,etc.) i els tècnics i professionals particulars competents.

—

2.- La Llei d’Economia Sostenible (LES) estableix al seu article 41 un nou article 84 bis de la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL). En síntesi, aquest precepte proclama el següent:

.

2.1.-Amb caràcter general, “el ejercicio de actividades no se someterá a la obtención de licencia u otro medio de control preventivo”.

.

2.2.- No obstant, es podran sotmetre  –facultativament– a llicència o control preventiu les activitats que afectin:

.

-La protecció del medi ambient.

-La protecció del patrimoni històrico-artístic.

-La seguretat o la salut públiques.

-O que impliquin l’ús privatiu i ocupació dels béns de domini públic (¿significa això que desapareix la llicència dels usos no privatius com, per exemple, les terrasses dels bars o altres ocupacions que permeten un ús compatible dels altres administrats?)

—

3.-Ara bé, fins i tot en els casos indicats la decisió de submissió a llicència:

.

-Ha d’estar justificada.

-Ha de ser proporcionada.

Examinarem demà algun límit que encara ha de patir l’establiment de llicència i esbrinarem les conseqüències de la nova regulació.

—

.-Balneari de  La Palma, a Cadis, que data de començaments del segle XX. Fou declarat Bé d’Interès Cultural el 1990. En el camp del patrimoni històrico-artístic, la llicència té plena base legal. Fotografia del quadern de viatge de Paco Piniella (amb autorització de l’autor).

Llicència municipal per als habitatges d’ús turístic.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El passat 15 de novembre va ser publicat el nou Decret 164/2010, de 9 de novembre, de regulació dels habitatges d’ús turístic (DOGC núm. 5755, de 15 de novembre de 2010). Segons l’article 1.1 “HABITATGE D’ÚS TURÍSTIC” és aquell l’ús del qual els propietaris, amb l’autorització de l’administració competent, cedeixen a tercers en condicions d’immediata disponibilitat per a una estada de temporada, en règim de lloguer o sota qualsevol altra forma que impliqui contraprestació econòmica”.

–

2.- El control administratiu previst és doble: en primer lloc, la cèdula d’habitabilitat tradicional i, en segon lloc, la llicència d’habitatge d’ús turístic que ha de concedir l’ajuntament (art. 6). Aquesta llicència ha de quedar regulada per ordenança municipal en el termini d’un any.

Les altes i baixes d’habitatges d’ús turístic es trametran a l’Administració de la Generalitat, que col·laborarà amb els ens locals en les tasques d’inspecció i control.

–

3.- El Decret planteja diverses qüestions jurídiques d’interès. En primer lloc, la prohibició d’utilització de l’habitatge com a residència habitual (art. 6.2), en segon lloc, la prohibició d’al·legar la condició de domicili als efectes d’impedir l’actuació inspectora. En tercer lloc, la possibilitat que tenen els ajuntaments d’incrementar les càrregues dels titulars de la llicència a l’ordenança reguladora (art. 5.3). Per últim, es preveu una persecució específica dels habitatges d’ús turístic il·legal (amb el cessament de l’activitat com a sanció).

Enllaç al Decret:

http://www.gencat.cat/diari/5755s.htm#index