Etiqueta: LOFAGE

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de setembre del 2010 examina la legalitat de dotze reial decrets d’organització dels ministeris i dóna un resultat interessant: quatre foren anul·lats, però vuit mantingueren la seva vigència.

–

2.-És interessant observar els criteris que el Tribunal exposa per a avalar la legalitat de les normes organitzatives impugnades:

–En primer lloc, no es pot menystenir un element quantitatiu. En efecte, els reial decrets salvats incloïen una llarga i elaborada justificació. El Tribunal és refractari a admetre les expressions legals telegràfiques i agosarades. També rebutja els “términos genéricos o de pura abstracción” (Fonament de Dret desè). Les motivacions de l’excepció a la reserva funcionarial s’allotgen no sols al preàmbul, sinó també a la descripció articulada de les tasques de la Direcció General.

-Les funcions de l’òrgan –la Direcció General- hauran de precisar-se i caldrà demostrar que són més idònies les persones que, malgrat no tenir la condició funcionarial, poden desenvolupar aquestes “comeses extraordinàries” (FD tercer).

–Els fonaments objectius i de raonabilitat són, en ocasions, molt transparents. Així passa amb la Direcció General del Tresor i Política Financera, que pot ser coberta “entre empleados del Banco de España” (que poden tenir una condició de contractat laboral). És clara la seva “especial qualificació”.

-La relació amb sectors econòmics molt dinàmics i canviants també és subratllada pel Tribunal. Per exemple, el mercat i la indústria informàtica: “elevada especialidad y complejidad técnica; permanente mutabilidad; y necesaria relación con los agentes privados que intervienen en el sector de las nuevas tecnologías” (Fonament de Dret 5è.).

-Les direccions generals que impliquen una “política de comunicació” solen justificar l’acollida de personal al marge de l’estatut funcionarial. Per exemple, la Direcció General de Coordinació Informativa del Ministeri de la Presidència, la Direcció General de Comunicació de la Defensa (del Ministeri de Defensa) i la Direcció General de Relacions Informatives i Socials del Ministeri de l’Interior.

–Però, en canvi, la Direcció General de Suport a les Víctimes del Terrorisme ha de ser cobertes per funcionaris públics, ja que –encara que es tracta de replantejar el fugaç “Alto Comisariado de Apoyo a las Víctimas del Terrorismo”- el contacte amb les indicades víctimes, la relació amb organitzacions sense ànim de lucre o el suport per a l’obtenció d’ajuts formen part de les “actividades propias del normal giro o tráfico administrativo” (FD 7è). Tampoc va servir per a obrir al sector privat la Secretaria General del Consell de Coordinació Universitària el fet de que s’exigís experiència en projectes complexos, público-privats o internacionals: en tot això ja treballen sovint els funcionaris públics del sector educatiu (FD 9è).

–

3.-En conclusió, el Tribunal ha entès que la LOFAGE instaura “un régimen riguroso de profesionalización de los más altos cargos de la estructura administrativa estatal,(…)”.Són admissibles excepcions, però sense defugir la professionalitat i experiència.

Al meu entendre, estem davant d’una jurisprudència rellevant en la construcció de la noció de personal directiu prevista a l’EBEP (“Estatuto básico del Empleo Público”) encara que molt lligada a una aposta legal molt concreta de funcionarització.

Referència La Ley:

http://laleydigital.laley.es/Content/ListaResultados.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnVT3L6yfX9Fszr65eZJfFRdYW1fJJVsv7WdMUzdOszT57dfrs9NXpi5Oz4999b3/3/t7Bg3u/+9753s4uvZtn9XT+MrvIP/vOui6aVb2e5ctpkY2zZvXuF05XxWeTdvmaW/3u9zL7O30zC74h8F++ePPq+NUvnC7Cd+jv31+6+YVrGpH96v8BDC2EA+0AAAA=WKE

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’art. 18.2 de la Llei estatal 6/1997, de 14 d’abril, d’Organització i Funcionament de l’Administració General de l’Estat (en endavant, LOFAGE) ha patit un autèntic calvari per a aconseguir la seva plena aplicació i, sobretot, la implantació del seu esperit. El seu text és el següent:

“2. Los Directores generales serán nombrados y separados por real decreto del Consejo de Ministros, a propuesta del titular del Departamento.

 

Los nombramientos habrán de efectuarse de acuerdo con los criterios establecidos en el apartado 10 del artículo 6 entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente, salvo que el Real Decreto de estructura del Departamento permita que, en atanción a las características específicas de las funciones de la Dirección General, su titular no reúna dicha condición de funcionario.”

–

2.- En aquell moment, es tractava d’una aposta forta del gabinet Aznar en l’estructuració de l’Administració de l’Estat de la segona meitat del segle XX. Tres òrgans directius havien de cobrir-se “entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente” (art. 15.6):

–Subsecretaris (art. 15.6): sense les excepcions previstes per als Directors Generals.

–Secretaris Generals Tècnics (art. 17.3) : ídem que el cas anterior.

–Directors Generals (art. 18.2): ja l’hem citat i ja hem assenyalat que el Govern pot canviar motivadament el criteri legal professionalitzador.

És cert que era freqüent que els directors generals –i les altres autoritats indicades- fossin funcionaris públics en situació d’excedència o similar per a cobrir el lloc de designació política. Però ara s’imposava que la persona triada conegués per dintre el món de l’Administració i l’aroma dels expedients (havia de ser, a més, del Grup A). Un tema clau, per tant, en l’actual debat sobre la funció directiva.

Les Comunitats Autònomes, per cert, no seguiren el model (almenys, les que jo tinc coneixença).

–

3.-Amb la tinta del BOE encara humida, començaren a promulgar-se excepcions (RD 2232/1998, RD 1466/1999, RD 1281/2000, RD 693/2000, RD 1282/2000, etc.). En algun cas, foren anul·lats per la Sentència del Tribunal Suprem  de 21 de març del 2002 (amb una execució de sentència discutible, per cert).

No obstant, a partir del 2004 les excepcions es disparen. La STS de 7 de desembre del 2005 insistia en la jurisprudència anterior però –en canvi- una STS de 6 de març del 2007 admet la correcció legal en l’exercici de la potestat discrecional del Govern. Podeu veure un resum d’aquestes batalles a la sempre brillant edició anual de MARTÍN REBOLLO de les Leyes Administrativas (Thomson-Aranzadi).

Una Sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, de 3 de setembre del 2010, ha tornat a  enfrontar-se profundament amb la qüestió. Ho veurem demà (dilluns, al següent post).