Reforma de les pensions i jubilació dels professors universitaris (I).

1.- Sessió del GEA (Grup d’Estudis Autònoma) el divendres 25 de març, amb ponència del Dr. Ricard Esteban sobre el Projecte de Llei de Reforma de les pensions que el Govern presentarà aviat a les Corts Generals.

No es tracta, però,  d’una reforma integral, sinó més aviat d’una reforma de la jubilació. La Unió Europea ha jugat un paper important en les transformacions que s’anuncien. D’Europa venen dos elements rellevants:

– El Llibre Verd de les pensions (preocupat especialment per la seva sostenibilitat).

– El “Mètode  Obert de Coordinació” que propugna un manteniment general dels equilibris vigents en els sistemes europeus de Seguretat Social. La seva recepta: que els països membres no augmentin les transferències d’impostos al sistema de pensions.

En aquest sentit, el mecanisme espanyol està ben ajustat, ja que l’aportació dels tributs a les pensions contributives és reduïda (excepte en els complements a mínims). En canvi, els impostos són la sang de les pensions no contributives i de l’assistència sanitària (en aquest darrer sector, els tributs sostenen més del 98% de la despesa).

2.- L’equilibri actuarial del sistema espanyol de pensions s’està esquerdant. Augmenten els ancians (i viuen  més) i baixa el percentatge d’actius que aguanta l’edifici (entre altres raons, la crisi econòmica hi incideix).

El Govern ha aconseguit pactar una medicació d’efectes lents, ja que s’estableix un règim transitori que durarà fins el 2027. A més:

– L’edat de jubilació passa dels 65 als 67 anys.

– Amb matisos, la jubilació anticipada s’admet als 63 anys.

– La base reguladora de la prestació passa de 15 a 25 anys.

– Les carreres més dilatades en la seva cotització aconsegueixen certs premis (per exemple, la possibilitat de jubilar-se als 65 anys si s’ha cotitzat durant 38 anys i 6 mesos).

3.- En general, es produirà una baixada en la quantia de les pensions. Influirà enormement en aquest resultat l’arribada a la jubilació de cotitzants de vida irregular -trufada de períodes d’atur, de maternitats allargassades, d’oficis mai declarats…-.

D’altra banda, crec que el percentatge de les cotitzacions com a càrregues socials sobre l’ocupació (29-33% en global) cada vegada serà més insuportable si es vol crear feina i caldrà revisar el seu rol d’autèntic “impost disuassori” (especialment, per als nous empleadors).

***

Per a que no quedeu moixos, us remeto a la bella (i utòpica) reflexió d’en Serrat: “Quizá llegar a viejo”.