Sábados exclusivos. Cuidadores descuidados.

Horizontal

(Fuente: aquí).

1.-No deja de maravillarme el nivel de artificialidad y  fealdad que impregna ciertas normas jurídicas cuando se les impone la injustificada ortopedia de eso que llaman “lenguaje inclusivo”. El último ejemplar que ha llegado a mis manos es el Decreto vasco 102/2022, de 7 de septiembre, de ayudas a la contratación de personas trabajadoras para el cuidado de hijos e hijas menores de edad. Traduzco para los no iniciados: se trata de las ayudas para la contratación de cuidadores para hijos menores de edad (8 palabras contra 14 del Decreto, un ahorrillo que me vendrá muy bien en épocas de inflación).

Ciertamente, el término “cuidador” es todo un reto para los “inclusivistas”. El Decreto-ley 16/2022 para la mejora de las condiciones de trabajo y de Seguridad Social de las personas trabajadoras al servicio del hogar estuvo ahí vivo y, pese al  churriguerismo “inclusivo”  que chorrea en su articulado, optó en su disposición transitoria tercera por usar el término de toda la vida. No se complicó:

“ Las bonificaciones por la contratación de cuidadores en familias numerosas que se estuvieran aplicando el 1 de abril de 2023, en los términos previstos en el artículo 9 de la Ley 40/2003, de 18 de noviembre, de protección a las familias numerosas, mantendrán su vigencia hasta la fecha de efectos de la baja de los cuidadores…”

Sin embargo, la cruzada contra el masculino para el género no marcado (ese que tanto daño ha hecho a la humanidad) no puede ni debe soportar un término tan miserable. Algunos defienden que, ante una profesión con clara mayoría femenina (éste sería un buen caso), hay que forzar ya la máquina –antes de que lo haga el uso de los hablantes- y meter en la norma un rotundo “cuidadoras”. Como buenos ingenieros sociales que son, esta solución les excita sobremanera.

Sin embargo, tal mecanismo choca contra un difuso dogma de esta posmodernidad analfabeta: podría estigmatizar a las mujeres como únicos sujetos capaces de desarrollar tareas de cuidado. Reforzaría, pues, un patrón o estereotipo de género que ya existe.

Vamos a ver cómo sale del lío el Decreto vasco 102/2022. Pero antes avisaremos que la norma renuncia a la herramienta primigenia del “inclusivismo”, que consistía en el desdoblamiento ad nauseam. Esto es “cuidadores y cuidadoras”. Como a ellos también les cansa, han optado por “personas cuidadoras”.

*

2.-En efecto, en el Decreto hay “personas” para todos los gustos: “personas trabajadoras”, “persona solicitante”, “persona empleadora”, “persona beneficiaria”, “persona empleada”,…Incluso aparece por ahí el incorrecto “persona miembro”. La borrachera llega hasta el kilométrico “la persona que ostente la dirección del órgano gestor”  en el art. 14 (o sea, el director del órgano gestor) o  se relame con la “persona miembro víctima de violencia de género” (¿tanto cuesta decir “víctima de violencia de género”?)

¡Qué cruz! Pero no canten victoria. Se ha mantenido un  único desdoblamiento en el Decreto. Se trata de los pobrecillos hijos, que siempre aparecen como “la hija o el hijo”.

Ahora que lo pienso, cualquier día sueltan un “persona hijo”. No, no estoy exagerando. El Decreto ya emplea sistemáticamente “persona progenitora”. Como es sabido, ya no hay padres, ni siquiera padres y madres. ¡Qué digo! Ni siquiera progenitores (cosa que era a veces un tanto cursi). Ahora somos “personas progenitoras”. La obsesión por evitar un masculino genérico –el progenitor- les ha llevado a esta memez de la “persona progenitora”. Ya les dije, señoras y señores, que esto era una auténtica cruzada.

Y, para que vean que no voy desencaminado, en el art. 2 hablan de la “persona menor en régimen de tutela” (y así se evitan “el menor”). Insisto: el “persona hijo” está al caer” -o quizás elucubran con un “persona filial”, para que no aparezca el despreciable hijo-.

**

3.-En el primer párrafo del primer apartado del artículo 2 tenemos que ayudarles, porque se ha producido una desigualdad inconstitucional que excluye a los adoptantes y a los tutores. Veámosla:

1.- Las referencias relativas a las personas progenitoras se extenderán a las adoptantes, a las tutoras y a aquellas que tengan atribuida la guarda con fines de adopción o acogimiento permanente de personas menores, y al cónyuge o pareja de hecho que convive con la persona que ostente la guarda y custodia de la hija o del hijo.”

Ah, vale, hay que entender que quiere decir “personas adoptantes” y “personas tutoras” (y ahí ya entran ambos sexos, creo). Hay que seguirles el rollo. Una de las características de eso que llaman “lenguaje inclusivo” es la capacidad de crear textos que no respetan la equidad y que pueden dar más de un susto en manos de un abogado hábil. Por cierto, observen que en el precepto citado se les ha colado un masculino genérico como una catedral: “al cónyuge”. En la jerigonza inclusivista lo lógico sería –me supongo- hablar de “al cónyuge y a la cónyuge”.

Y es que, enlazando con lo anterior, lo cierto es que no es fácil derrotar al genio del lenguaje. En el artículo 12.3 refulgen como un sol “el beneficiario” y “el deudor”:

3.- Si la ayuda ha sido concedida, no se efectuará pago alguno en tanto el beneficiario no se halle al corriente en el cumplimiento de sus obligaciones tributarias y frente a la Seguridad Social o sea deudor por resolución de procedencia de reintegro.”

Sorprendentemente, a lo largo de todo el Decreto se había optado por “persona beneficiaria”, pero Dios y el diablo habitan en los detalles. De hecho, otro magnífico “deudor” luce en el artículo 14.2. Palabras que se alzan como un humilde David y que vienen a demostrar la innecesariedad pedante de todo el adefesio lingüístico que hemos comentado.

***

Artículos relacionados:

.-Sábados exclusivos.

.-Dissabtes exclusius.

Dissabtes exclusius. Progenitores invisibilitzades.

1.-El Decret-Llei 26/2021, de 30 de novembre, de modificació del llibre segon del Codi Civil de Catalunya en relació amb la violència vicària, és un dels monuments legals més caòtics dels últims anys. El seu contingut és –o hauria de ser- senzill:  reforçar algunes mesures de reacció civil quan un dels dos cònjuges ha realitzat actes violents contra un fill amb la finalitat de provocar un dany psicològic a l’altre.

Hi ha un problema de fons en el qual no entrarem, però que genera després dubtes interpretatius. Al llarg de tota l’exposició de motius, s’insisteix en que només el pare pot ser violent, d’acord amb una idea  restringida de violència vicària. Sols en el paràgraf final, quan es fa referència al Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència envers les dones i la violència domèstica (Istanbul, 2011), es parla de la prohibició d’estades i comunicacions “entre els fills i filles i el pare o la mare que maltracta en els casos de violència familiar”. Ara bé, en la resta de casos, la perspectiva és unidimensional. A tall d’exemple, podem citar:

-“[…]violència masclista exercida contra els fills i filles amb la finalitat de provocar dany psicològic a la mare” (primer paràgraf de l’apartat I).

-“[…] les diverses formes de violència masclista són també violència contra la dona quan s’exerceixen amb l’amenaça o la causació de violència física o psicològica contra el seu entorn afectiu, especialment contra els fills i filles o altres familiars, amb la voluntat d’afligir la dona”(segon paràgraf de l’apartat I).

-I altres supòsits insistents i reiteratius: “progenitor violent…el pare…la seva conducta violenta, psicològicament i físicament, envers la mare”; “protecció de les dones i altres persones del seu entorn que pateixen violència…”;etc.

*

2.-Dit això, la manera de redactar segueix el paràmetre de la llengua bífida, de la duplicació ad nauseam. Per tot arreu, campen “fills i filles”, “els fills i les filles” i, també, de quan en quan les més avançades “les filles i els fills” o “la filla i el fill”. No podien faltar tampoc “els germans i les germanes”. Només en algun cas aïllat s’al·ludeix a “l’infant” (que és un masculí genèric com una catedral) o a la ridícula “persona menor” (dient “el menor” ho entenem igual).També s’han colat “els adolescents” i sembla, per tant, que les adolescents no han tingut tanta sort com les filles.

**

3.-Els enigmes comencen quan un se’n adona que “el progenitor” no s’ha duplicat. En efecte, mai es diu “el progenitor o la progenitora”. És una regla curiosa, que deixa el reproductor en mans del masculí genèric (o no marcat) i el reproduït –filles i fills- en el camp de l’obligatòria duplicació.

Però no anem tan ràpid. Hi ha bones raons, tenint en compte l’exposició de motius i la noció que s’utilitza de “violència vicària”, per a considerar que el mot “progenitor” només cobreix el pare, el cònjuge masculí. En efecte, es parla de “progenitor violent”, “pare violent”, “el pare en casos de violència vicària masclista”, etc. És cert que, per culpa del Conveni d’Istanbul, cal al·ludir a violència de la mare però, en aquest cas, l’exposició de motius ho indica expressament: “el pare o la mare que maltracta en els casos de violència familiar”.

Ara bé, si el progenitor ha de ser només el pare, es vulnerarà  evidentment la igualtat davant la Llei (i el  Conveni d’Istanbul). I, s’inclou la mare, no s’entén per què no s’ha duplicat («progenitor o progenitora»). De fet, potser alguna cosa de més fa la progenitora per a que la canalla vingui al món.

També podria al·legar-se que el “progenitor” és el pare en cas de culpabilitat per violència vicària masclista (progenitor incommodum), però inclou la mare quan es refereix a la violència domèstica o familiar (la categoria vergonyant imposada per Istanbul) i als pares i quan es parla dels seus drets (progenitor commodum). De fet, aquesta podria ser una raonable sortida intuïtiva que encaixa bastant bé. Ens esperen dies de glòria per a la seguretat jurídica.

El Decret-Llei és una mina i no podem capir totes les seves vetes. Per exemple, la  menció dels “tutors legals” a l’exposició de motius (no sé on queden les “tutores”, que haurien de venir a cor què vols). Línia rera línia, la pedanteria que transforma «els meus pares» en «el meu progenitor i la meva progenitora», el buròcrata petulant que ha vist una «persona menor d’edat» en el germà petit.  En definitiva, una norma amb una redacció lletja i carregosa que agradarà als advocats amb habilitat per a treure suc de les regles  obscures.

***

Articles relacionats:

Vegeu «Dissabtes exclusius» i «Sábados exclusivos«.

Font: aquí.

*