1.- L’article 15.1 estableix un termini de la garantia de:

.

– 30 anys, en cas de danys a persones.

– 10 anys, en cas d’altres danys.

—

2.- L’article 15.2, per la seva banda, imposa el següent termini de prescripció:

“La acción para exigir una indemnización por daños causados por un accidente nuclear prescribirá a los tres años a contar desde el momento en que el perjudicado tuvo conocimiento del daño nuclear y del explotador responsable, o bien desde el momento en que debió razonablemente tener conocimiento de ello, sin que puedan superarse los plazos establecidos en el apartado anterior.”

—

3.- La Llei, però, té tres sorpreses més:

.

– L’adequació del Pla Bàsic d’emergència Nuclear i Química per a Tarragona, que es farà en sis mes (Disposició addicional primera).

– Una refosa de l’Impost de Societats per a les transmissions d’actius realitzada en compliment de disposicions amb rang de llei (Disposició addicional segona).

– La transformació d’ENAGAS, S.A., que tractarem dilluns.

1.- En relació als topalls indicats ahir, l’Estat juga un doble paper:

.

– Satisfà les quantitats fins al límit previst (sense perjudici de l’acció de retorn).

– Entre 1200 i 1500 milions d’euros, encara pagaria els danys a través del sistema de fons públics previst al Conveni de Brusel·les.

—

2.- La Llei ha ampliat els possibles sistemes de garantia, que ara apareixen a l’article 12.2 de la Llei:

.

“Esta garantía debe quedar establecida por cualquiera de los procedimientos siguientes:

a) Contratación de una póliza de seguro que cubra la garantía exigida.

b) Constitución de otra garantía financiera con una entidad autorizada por el Ministerio de Economía y Hacienda, en las condiciones que regule su normativa específica.

c) Una combinación de ambas, que cubra la totalidad de la garantía exigida.

d) Inmovilización de fondos propios por un valor igual o superior a la responsabilidad atribuida.”

—

3.- L’article 13 precisa el següent respecte a les instal·lacions nuclears de titularitat pública:

.

“Cuando el explotador de una instalación nuclear sea un organismo de titularidad pública de los comprendidos en la Ley 6/1997, de 14 de abril (RCL 1997, 879) , de Organización y Funcionamiento de la Administración General del Estado, no estará obligado a establecer garantía financiera alguna, obligándose a satisfacer las indemnizaciones que correspondan conforme a lo dispuesto en esta ley y en los convenios internacionales.”

1.- Mentre escric aquesta ressenya, m’arriben notícies de que el Govern alemany abandona definitivament l’energia nuclear. Caldrà veure com es concreta aquesta mesura i la conseqüent aposta de la maquinària industrial alemanya en favor de les energies renovables. Èxit històric també pels Verds alemanys que, quan van néixer als anys vuitanta, no podien ni somiar que -uns anys després- un govern conservador faria aquest anunci. No obstant, és cert que el debat segueix a la resta del món i que una part del sector ambientalista més obsessionat amb el canvi climàtic ha “redescobert” les bondats de l’àtom. D’altra banda és veritat que altres energies o artefactes amb millor premsa han causat molts més morts (per exemple, l’automòbil) i que, en aquest sentit, el full de serveis atòmics és presentable.

—

2.- Un dels mecanismes rellevants de la Llei sobre Energia Nuclear del 1964 per a “animar” les inversions en el sector fou la limitació de la responsabilitat de l’explotador d’una instal·lació nuclear per tots els danys nuclears causats com a conseqüència de cada accident nuclear.

La limitació es manté a l’actual Llei i se situa en 1.200 milions d’euros o 700 milions, en funció del país afectat (ja que depèn, en efecte, de que l’Estat en qüestió hagi signat o no els Convenis de París i de Brusel·les i de que apliqui regles de reciprocitat).

—

3.- A més, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, previ informe del Consell de Seguretat Nuclear, encara podria aplicar reduccions específiques per a:

– “Determinades instal·lacions”  [?]. Se suposa que es tracta de les menys perilloses.

– Transport de substàncies nuclears.

1.- Coincidint amb el profund debat que s’ha generat a tot el món occidental en relació amb l’energia nuclear, ha estat promulgada la Llei 12/2011, de 27 de maig, sobre responsabilitat civil per danys nuclears o produïts per materials radioactius.

.

La Llei regula un dels punts febles de l’energia nuclear: la dificultat del seu assegurament. Curiosament en el vell debat sobre la qüestió és un punt en el que l’opinió pública no es fixa gaire, potser perquè demana als meus amics ecologistes algunes hores de lectura i perquè els pronuclears són conscients de la gravetat de la qüestió.

—

2.- A sobre, la crisi econòmica fa que les entitats asseguradores no estiguin per a gaire esforços . L’Exposició de Motius hi és conscient:

.

“Como se ha indicado, la presente ley obliga a que el explotador establezca una cobertura de responsabilidad civil por daños nucleares por una cantidad de 1.200 millones de euros para las instalaciones nucleares. Sin embargo, durante la tramitación de la presente ley se ha constatado la dificultad de que el mercado de entidades de seguros que opera en el territorio nacional cubra la totalidad de la garantía requerida, así como de ofrecer a los explotadores, en el momento presente, aseguramiento para algunos de los daños contemplados dentro de la definición de daño nuclear, en particular de los medioambientales y de los personales que se reclamen después de transcurridos 10 años de la fecha del accidente.

.

Las circunstancias que concurren en el mercado nacional de entidades aseguradoras se repiten en otros países, por lo que los Estados contratantes de los convenios han establecido o están desarrollando diferentes mecanismos jurídicos o financieros para ofrecer a los explotadores métodos de aseguramiento alternativos al mercado de las entidades de seguros. Estos métodos de aseguramiento alternativo suelen contar con la intervención, directa o indirecta, del Estado, que presta la garantía necesaria como contraprestación del pago de una tasa o de una prima.”

—

3.- La Llei regula dos grans àmbits:

.

– El règim de responsabilitat civil per danys nuclears: bàsicament, es tracta principalment de traslladar al Dret Espanyol els darrers Convenis internacionals en la matèria (esmena del 2004 als Convenis de París de 1960 i de 1963).

– La responsabilitat civil per danys provocats per materials radioactius que no siguin substàncies nuclears (en aquest àmbit, no existeix cap règim internacional regulador).