1.-En aquest bloc només comentem, ordinàriament, normes que han guanyat vigència a través de la seva publicació oficial i, en algunes ocasions, fem alguna referència pòstuma a regles derogades. També ens crida l’atenció algun projecte o proposició de llei. Però no és normal que ens fixem en una iniciativa legislativa arraconada. Aquest ha estat el cas, però, de la rellevant “Llei Sinde”, que s’havia articulat com disposició final de la Llei d’Economia Sostenible i que implicava la reforma de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de la Llei Orgànica del Poder Judicial.
–
2.-El primer que hem de dir és que es tractava d’un projecte francament tímid. Un òrgan col·legiat –lent i fins i tot integrant interessos diversos- situat en el Ministeri de Cultura era l’encarregat d’interrompre la prestació de serveis (“tancar les webs”), amb prèvia autorització judicial (dels Jutjats Centrals del Contenciós-administratiu).
Seguim en estat d’alarma i tot –o gairebé tot- són benediccions per la valentia governamental que ha evitat perjudicis terribles per a l’economia nacional. Aquests perjudicis, però, són només una mil·lèsima part dels que causen, diàriament, les hordes de lladres amorrats a la xarxa.
La protecció de la propietat intel·lectual sempre ha estat problemàtica. Tant ens els seus fonaments (ja discutits en el segle XIX) com en la seva articulació (avui, en concret, la justificació del paper de l’Administració en la defensa d’uns determinats drets dels particulars). Però la tàctica de l’estruç mai ha estat bona consellera. I, pel que fa a l’argument de la pretesa “impossibilitat de control”, dono gràcies a Déu que molts no el van tenir en compte per a acabar amb la pirateria sobre costes i vaixells, que va ser una plaga terrible en molts moments de la història.
Si voleu veure el text de la darrera versió rebutjada, consulteu:
–
3.-Sobre les valoracions de tot plegat, em remeto al magnífic article –amb interessants reflexions jurídiques- d’Arcadi Espada al seu bloc i em permeto reproduir la seva part final. L’article porta el títol de “Cierre de tugurios” (les negretes són meves):
“El objetivo de la pedagogía moral de los creadores y de la sanción de los legisladores ha de dirigirse, fundamentalmente, a los usuarios del material robado. Primero para informarles de que, en efecto, se trata de un robo. Este es un paso crucial, aunque cueste comprenderlo. En la segregación de la ideología ha destacado el trabajo de los receptadores, desde luego. Pero no han sido los únicos. Por desgracia han encontrado un ferviente apoyo en aquellos apóstoles de una concepción, más que angélica, puramente supersticiosa del arte, que vincula sus frutos al azar y al soplo divino antes que al esfuerzo, al trabajo y al riesgo. Estetas de varia lección, normalmente saciados por herencia, que en sus ensoñaciones prefieren el mundo servil del mecenazgo al ilustrado y democrático de los derechos de autor. El paso crucial de información sobre la naturaleza ilícita de la descarga debe completarse con otros dos: el emplazamiento a que el ladrón abandone su práctica y la sanción si persiste en ella. Exactamente los tres pasos que establecen las ley francesa, un ejemplo para todos aquellos que, a diferencia de la gran mayoría de partidos políticos españoles, consideran que la piratería es, exactamente, un problema de Estado.”
Ciudades, leyes y letras 