Comentava l’altre dia Soto Ivars la pel·lícula American Beauty. És un film que conec bé i que vaig treballar quan em va donar per escriure –fascinat- sobre les ciutats disperses nord-americanes. Deia el sempre agut Soto Ivars (sí, tinc pendent el seu La casa del ahorcado i, a més, procuro no perdre’m les seves “Trincheras culturales” a El Confidencial) que el protagonista de la cinta recordada ho tenia tot més o menys encarrilat (família, propietats, feina…) però un dia comença a rumiar que s’avorreix i  engega a dida el seu món arregladet. Som així. Ja ho havia vist gairebé un segle abans el senyor Rafel Puget, que ens ho explicà a través de la ploma de Josep Pla:

                “Quan Ossorio y Gallardo, l’any 1907, fou nomenat, per Maura, governador civil, demostrà un tal interès a assistir als nostres dinars que l’haguérem d’admetre de seguida per evitar el risc de topar amb les autoritats constituïdes. En una bona taula, Ossorio féu sempre un gran paper. Més tard, jugà la carta de la revolució, sense prudència. La gent es cansa d’estar bé.”

       Josep PLA, Un senyor de Barcelona (Obres completes-XXVI, Editorial Selecta, p.223).

***