…1.-Anoto aquí unes reflexions que vaig fer fa uns anys sobre competències culturals del municipi. Es poden consultar en quatre documents (per motius informàtics):

1 ,

2,

3.

i 4.

*

…2.-En la nostra manera d’entendre el servei públic cultural, sobresurt la figura d’André Malraux. Predomina entre nosaltres la seva vella recepta del Ministère des Affaires Culturelles i es repeteixen, també, les seves contradiccions. El començament del Ministère des Affaires Culturelles el marca el Decret 59-889, de 24 de juliol del 1959, i el seu establiment està lligat a la personalitat citada. La doctrina francesa ha afirmat que fou “une création personnalisée” (PONTIER,J.M., RICCI,J.C. i BOURDON, J.: Droit de la culture, Dalloz, Paris, 1990, p.116). És cert que poden rastrejar-se antecedents històrics llunyans, però tractaven la cultura de forma dispersa, amb menys intensitat i sense que es pogués parlar en sentit contemporani de “política cultural”. En aquest sentit, per exemple, ja Colbert havia creat en 1664 una Surintendance Générale des Bâtiments du Roi, Arts et Manufactures (PONTIER, J.M.   ET ALTRI, Op.cit., p.115).

…El Decret 59-889 defineix així la missió atribuïda al ministeri: “rendre accessibles les oeuvres de l’humanité, et d’abord de la France, au plus grand nombre de français; assurer la plus vaste audience à notre patrimoine cultural et favoriser la création des oeuvres de l’art et de l’esprit qui l’enrichissent”. S’abandonà la concepció restrictiva de les belles arts, centrada sobre la conservació i la protecció del patrimoni. A diferència d’aquesta funció tradicional, el servei públics dels assumptes culturals té per objecte  la difusió de la cultura i l’enriquiment del patrimoni cultural –això últim, mitjançant l’ajut a la creació- (PONTIER et altri, op.cit., p.116).

…En un discurs de  Malraux davant l’Assemblea Nacional el dia 27 d’octubre del 1966, afirma el seu objectiu de “faire pour la culture ce que la IIIè République a fait pour l’enseignement: chaque enfant de la France a droit aux tableaux, au théatre, au cinéma comme à l’alphabet” (PONTIER et altri, op. cit., p.118) . El ministeri patiria de seguida dues dificultats que després s’han reproduït de forma reiterada a altres països. En primer lloc, la disputa competencial amb altres rams (en especial, ja des de bon començament, amb el d’Education Nationale). En segon lloc, la feblesa pressupostària (PONTIER et altri, op.cit., p.118). Precisament, aquests  problemes també són perceptibles a una part de la realitat actual. Una crítica frontal dels postulats de la política cultural pot llegir-se a FUMAROLI ,M., L’État culturel. Essai sur une religion moderne. Éditions de Fallois, Paris, 1992 (v. especialment pp.151 i ss.).

**

…3.-Evidentment, la figura de Malraux no s’exhaureix en aquesta activitat ministerial. La seva tasca literària i política va molt més enllà. En aquest sentit, és deliciosa la sèrie de fotografies que li va fer Maurice JARNOUX el 1953 al seu municipi de Boulogne. Eren èpoques on la fotografia encara era encara un art sagrat (com totes les arts han de ser-ho) i no la gasòfia actual d’un món hiperfotografiat. Entre altres temes, algunes fotos descriuen a Malraux preparant el seu llibre Le Musée Imaginaire, a una època sense internet:

…Algun dia, però, havia de trobar-se el francès amb l’altre gran aventurer de les lletres mundials del segle XX, Ernest Hemingway. Enrique Vila-Matas, a París no se acaba nunca, ens explica la història, tants cops difosa:

…”Dice la leyenda que Hemingway, armado de una metralleta y acompañado por un grupo de la Resistencia francesa, el 25 de agosto de 1944, tres cuatro largos años de ocupación alemana, se adelantó unas horas a la entrada de los aliados en París y liberó el bar del Ritz, el famoso Petit Bar de la rue Cambon. Exactamente la leyenda dice que Hemingway liberó las bodegas del hotel. Después, tomó una suite  en él y, en una casi permanente nebulosa de champagne y coñac, se dispuso a recibir a amigos o simples visitantes que fueran a felicitarle, Entre los que se presentaron en el hotel, estuvo André Malraux, arrogante a más no poder. El escritor francés entró desfilando en el Ritz con un pelotón de soldados a sus órdenes, convertido en todo un coronel con lustrosas botas de caballería. No puede decirse que hubiera dio al Ritz a felicitar a nadie, y menos a Hemingway, que lo advirtió enseguida y que inmediatamente se acordó de que aquel orgulloso coronel había abandonado en 1937 la guerra civil española para escribir L’espoir, la novela que algunos cándidos habían elevado a la categoría de obra maestra. Enseguida se vio que el coronel Malraux alardeaba de su pelotón de soldados y se reía del manojo de desarrapados que estaban a las órdenes de Hemingway, el liberador del bar del Ritz.

…”Qué pena”, le dijo Hemingway a Malraux, “que no tuviéramos la ayuda de tus fantásticas fuerzas cuando tomamos París”. Y uno de los incondicionales desarrapados a las órdenes de Hemingway murmuró al oído de su jefe: “Papa, on peut fusiller ce con?” (“Papá, ¿podemos fusilar a este gilipollas?”).»

…Una bona paràbola, potser, per a contrapesar  la manera anglosaxona d’entendre la política cultural –ràpida, efectiva, dispersa- i el formalisme estatista de la cultura, tan francès i tan nostre.

***