Imatges del Dret II: Josep Pla i la Universitat, el Col•legi d’Advocats, la carrera de Dret i l’avorriment (I).

1.- Algunes coses han canviat i altres són substancialment idèntiques. En el seu immortal dietari –El quadern gris– Josep Pla ens dóna uns apunts interessantíssims sobre la seva vida com a estudiant de Dret a la Barcelona del primer terç del segle XX.

–

2.- “8 de març [1918].- Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama-, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.”

–

«9 de gener [1919].- Després vaig –les mans a la butxaca, un cigarret als llavis –a la Biblioteca del Col·legi d’Advocats, a ca l’Ardiaca, davant de la Catedral. Els carrers, plens de gent, em semblen anodins i terriblement solitaris. La gent hi arrossega els peus entre el botzinejar molest dels autos. Les dones, són, però, belles. Passen. Els aparadors són rutilants. No he sentit mai la necessitat d’aturar-me davant d’un aparador qualsevol. És estrany! La Casa del Col·legi d’Advocats és fosca i solitària. El petit jardinet de l’entrada, mal il·luminat, és adorable. Us hi sentiu en una dolça pau. Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les prestatgeries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord –com la fressa de la mar-, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.»

–

3.- «14 de gener [1919].- Cada vegada que passo la porta de la Universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!

Del transcurs de la carrera, les úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta quequejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep Mª Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.»

–

“18 de gener [1919].- A entrada de fosc, em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist –d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores –llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur –el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es debolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…”

[Article especialment recomanat per la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB durant el mes de maig del 2011]