Carme Junyent, que seguirà sent imprescindible.

  Foto:aquí*.

          1.-Feia molt temps que em preocupava això que en diuen “llenguatge inclusiu”. Però l’impuls per atrevir-me a escriure sobre aquests trastos i fins i tot per a ficar-me en algunes batalles va venir dels articles i reflexions que feia sovint a la premsa Carme Junyent, una magnífica lingüista. Encara em vaig engrescar més quan va editar el 2021 Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua. Un professor d’Història de l’Art i bon amic em va comentar que havia comprat cinc exemplars del llibre i que els anava repartint als administratius i als caps de l’oficina quan li venien amb la cançoneta.

            La paraula està potser massa gastada però, evidentment, Carme Junyent era un referent. Escoltava sovint aquesta frase entre els companys:  “Sí, conec la Carme Junyent”, “No t’amoïnis, jo estic amb la Carme”, “Jo tinc el llibre de la Carme…”. Valenta, clara i constant. Una font d’inspiració i d’informació  permanent per a aquest quadern.*

            2.-Carme Junyent va ser l’ànima del Grup d’estudi de les llengües amenaçades. Era un treball que em sorprenia, potser per la meva inclinació cap a la utopia abstracta d’una llengua única, prebabèlica, una espècie de “sistema mètric decimal” aplicat a la parla (potser avui l’anglès, no ho sé…). Amb ella vaig comprendre l’altra cara de la moneda, el lligam de la llengua amb regions profundes dels éssers humans. No és senzill articular el multilingüisme i per això hauríem de deixar més espai als experts.

            3.-No la vaig conèixer personalment. Només vam intercanviar alguns missatges electrònics per a comentar alguna escaramussa o anotar una nova publicació. M’agradava la seva serenor precisa  a les entrevistes i conferències que apareixen a you tube. Darrerament, l’anava seguint a Vilaweb, on ara entenc el títol del seu darrer llistat del seus articles –“No patiu per mi”-, dedicat a fer memòria d’alguns restaurants que havia conegut. És aquí on ha aparegut el seu article pòstum, “Morir-se en català”.

Implacable i punyent, aquest setembre tot just encetat, aquest  parany “dels dies allargant-se/quan l’estiu ja llangueix i vol i dol,” com cantava Marià Manent. La tristor que arriba i també l’alegria per l’obra ben feta “i aquest engany de nova primavera,/amb flaires de raïms i amb el traüt/ de la verema riallera”. Gràcies, Carme.

***