1.-Ha estat aprovat pel Govern de la Generalitat el projecte de Llei de reorganització de l’Administració Local de Catalunya. Tot i que ha de passar el tràmit parlamentari, no s’esperen grans variacions, ja que diversos grups de la Cambra han mostrat el seu suport al text. Només s’observa una certa oposició en alguns representants municipals, que han indicat una possible vulneració de la Carta Europea de l’Autonomia Local. També les organitzacions municipalistes estan vivint un intens debat al respecte.

 

L’objectiu principal del text és la reducció dràstica del nombre de municipis. En concret, en un període de tres anys desapareixeran tots els municipis inferiors a 5000 habitants (i es deixa la porta oberta a altres supressions, si es demostra la insuficiència financera de l’ens).

 

—

 

2.-En conseqüència, els serveis fins ara prestats pels ens suprimits seran assumits per les següents entitats:

 

-Per una agrupació municipal forçosa dels ens preexistents (o bé per un municipi més gran que absorbirà ex lege els que desapareixen).

 

-Per la comarca que, sorprenentment, agafa un paper rellevant en aquesta norma.

 

-Per la Diputació Provincial, especialment  si el Ple del municipi ho sol·licita per majoria absoluta (se suposa que ha pesat aquí la possible desconfiança respecte a la comarca assignada).

 

—

 

3.-La principal preocupació de la Llei és la rendibilitat econòmica. Des del punt de vista jurídic, és una Llei força llarga, ja que inclou, per exemple,  la reforma de la legislació de funció pública –de cara a flexibilitzar la reassignació d’efectius- i de la normativa de patrimoni dels ens locals, ja que es preveu una venda massiva de parcel·les i edificis sobrants. Igualment, s’instaura un Fons per al Transport Públic Local ja que, lògicament, alguns serveis perdran proximitat.

 

Podeu consultar el text sencer del projecte aquí.

1.-Els goliards de l’Edat Mitja eren clergues vagabunds i estudiants bergants (pícaros)  que vagaven per les universitats i per les ciutats i que vivien de l’almoina, de l’espectacle i del que podien. Una espècie de “perroflauta” avant la lettre i amb més nivell. Fins i tot, passaren a la història de la literatura, especialment amb la seva poesia satírica.  Aprofitant aquest il·lustre antecedent universitari, l’autor d’aquest bloc us felicita les festes amb un poema en tres versions.

.

 

2.-La primera –la matriu- és un poema del gran poeta anglès Philip Larkin, que vaig descobrir gràcies a Marcel Riera. En concret, gràcies al llibre Finestrals, que en Riera va traduir i prologar (La breu edicions, 2009).

 

El segon és, justament, la traducció en català treta del llibre indicat. En efecte, és una traducció que funciona perfectament com a vers amb qualitat pròpia (cosa raríssima en el sector). I no m’estranya, perquè abans d’ahir Marcel Riera obtingué el premi Carles Riba a la Nit de Santa Llúcia.

 

El tercer és ja un plagi adaptatiu d’un servidor, que potser no té gaire gràcia, però que funciona com a petit joc goliàrdic.

 

THIS BE THE VERSE

 

They fuck you up, your mum and dad.

They may not mean to, but they do.

They fill you with the faults they had

And add some extra, just for you.

 

But they were fucked up in their turn

By fools in old-style hats and coats.

Who half the time were soppy-stern

And half at one another’s throats.

 

Man hands on misery to man.

It deepens like a coastal shelf.

Get out as early as you can.

And don’t have any kids yourself.

 

 

Philip Larkin.

 

—

 

QUE AQUEST SIGUI EL VERS

 

Et varen ben fotre, el papa i la mama.

Potser no ho volien, però així és de cru.

A aquells defectes que els donaren fama

has d’afegir-hi els teus, i aquest ets tu.

 

Però a ells els van fotre també

uns vells folls amb barret i abric galdós

que tot i tenir un aspecte sever

solien barallar-se com gat i gos.

 

D’uns homes a uns altres, talment un fat,

l’aflicció, com un banc de sorra, creix.

Així doncs, fot el camp ben aviat

i si vols tenir fills, doncs tu mateix.

 

 

 

Versió de Marcel Riera.

 

 

—

 

QUE AQUEST SIGUI EL VERS

 

Et varen ben fotre, els teus professors.

Potser no ho volien, però així és de cru.

A aquells defectes que els donaren fama

has d’afegir la teva mandra, i aquest ets tu.

 

Però a ells els van fotre també

uns catedràtics desganats, amb discurs tenebrós,

que es passaven el dia en negocis aliens

i mai preguntaren a un alumne el seu nom.

 

D’un curs a un altre, talment un fat,

l’avorriment, com un banc de sorra, creix.

Així doncs, fot el camp ben aviat

i, si vols fer el doctorat, doncs tu mateix.

 

 

 

Contraversió de Joan Amenós.

 

 

 

 

1.-La lectura del Decret 413/2011, que comentàvem ahir, em fa venir una antiga reflexió sobre la claredat de redacció de les normes jurídiques (encara que el Reglament citat no és dels pitjors en el sentit que veurem ara).

 

—

 

2.-Des de fa ja força temps, ha guanyat terreny el moviment “contra el llenguatge sexista”(amb especial preocupació pels textos legals). En principi, no hi ha res a dir, ja que és possible que calgui matisar o  apaivagar certes expressions discriminatòries. No obstant, a la pràctica aquesta tendència ha optat per frases recargolades que no tenen res a veure amb la discussió substancial (i que sovint hem portat a aquestes pàgines, com quan hem parlat, per exemple, de la constitucionalitat de les llistes electorals de “cremallera” o al 50% d’homes i de dones).

 

D’altra banda, fa més de trenta anys que va néixer a Anglaterra el moviment Plain English , que lluitava contra la complicació i la foscor del llenguatge jurídic (o, en general, com deien ells, del llenguatge emprat per les grans organitzacions públiques i privades).

 

Curiosament, ambdues campanyes han acabat tenint uns objectius radicalment diferents: una vol complicar i l’altra vol aclarir.

 

—

 

3.-Com a exemple, prenem el RD 413/2011. Em converteixo en un paladí del plain catalan i proposo al costat de cadascuna d’aquestes cites legals una redacció més senzilla:

 

 

-“2.1. El Consell Tècnic està presidit pel conseller primer o consellera primera, si ha estat nomenat, o altrament, pel vicepresident o vicepresidenta del Govern”:

“2.1. El Consell Tècnic està presidit pel conseller primer, si ha estat nomenat, o altrament, pel vicepresident del Govern.”

 

.

             -“2.3 La Secretaria del Consell Tècnic correspon a la persona titular de la Secretaria del Govern, o bé a la persona que aquesta designi entre els membres del Consell Tècnic si es dóna el supòsit de l’apartat 2.2. La persona que exerceix la secretaria és assistida per la persona titular de la Direcció General de Coordinació Interdepartamental, que actua amb veu i sense vot”:

“2.3 La Secretaria del Consell Tècnic correspon al Secretari del Govern, o bé al membre del Consell Tècnic que designi, si es dóna el supòsit de l’apartat 2.2. El Secretari és assistit pel Director General de Coordinació Interdepartamental, que actua amb veu i sense vot”.

 

.

 

            -“2.6: en cas d’absència de la persona que exerceix la presidència del Consell Tècnic, la substitució correspon a la persona titular de la Secretaria del Govern, la qual ha de designar la persona membre que exerceix la secretaria”:

“2.6: en cas d’absència del President del Consell Tècnic, li substituirà el  Secretari del Govern que, a més, designarà un membre del Consell com a secretari.”

 

.

 

            -“11.2. El conseller primer o consellera primera, si ha estat nomenat o nomenada, o, altrament, el vicepresident o vicepresidenta del Govern, han de rebre informació de la Secretaria del Govern sobre els projectes de decret…”:

“11.2. El conseller primer, si ha estat nomenat, o, altrament, el vicepresident del Govern, han de rebre informació de la Secretaria del Govern sobre els projectes de decret…”.

 

Els professors de la Facultat de Dret Rafael Arenas i Carles Górriz -sempre actius i amb voluntat de reflexionar no només sobre el propi melic, sinó més enllà- han redactat unes notes per a un debat que alguns ja qualifiquen com a «document per a la regeneració». Demà divendres ens reunim uns quants professors i amics  (el GEA o Grup d’Estudis Autònoma) per a parlar-ne.

.

Agraeixo als autors l’autorització per a fer públic el text. Demostren així que no són toreros de saló (com se sol dir dels acadèmics) sinó autèntics primeres espases disposats a baixar a l’arena i posar-ho per escrit (com sabeu, la tradició espanyola consisteix en fer el pronunciament al cafè, però quan ja s’ha d’escriure les coses canvien).

.

El text, òbviament, no ha estat alterat. Simplement, he indicat algunes negretes i he introduït una subdivisió numèrica per a adaptar-ho a la nostra tipografia habitual i  facilitar la seva lectura. Atesa la seva extensió, ho hem distribuït en dues parts (i, per tant, demà publicarem la segona). Aviso que la redacció es va realitzar  abans de les darreres eleccions generals (cosa que no altera la valoració de fons sobre la qüestió electoral):

 

.

 

»   1.-El movimiento 15M ha puesto de manifiesto que somos muchos los que pensamos que la democracia española precisa reformas en profundidad. En los últimos treinta y cinco años nuestra democracia ha sido fuerte, ha permitido que los españoles viviéramos en paz y ha sido clave en el éxito más importante de los últimos dos siglos: la incorporación a la Unión Europea y con ello la plena participación de España en el proyecto europeo del que nos habíamos sentido ausentes durante buena parte de los siglos XIX y XX. Además, estos años han sido de desarrollo económico, potenciación de las infraestructuras, mejora de la sanidad y de la educación. España es a comienzos del siglo XXI un país desarrollado que participa plenamente en las relaciones internacionales en plano de igualdad con los países económica y socialmente más avanzados, y los españoles somos agentes activos en la nueva sociedad global. Todo esto no hubiera sido posible sin el sistema democrático al que da forma la Constitución de 1978, la más importante de las que ha tenido España en su Historia.

 

El reconocimiento de todos estos elementos postivos no debe, sin embargo, apartarnos de la necesaria tarea de crítica permanente al sistema que permita identificar sus puntos débiles y plantear propuestas para su mejora. En este sentido, el 15M ha de entenderse como una llamada de atención a la clase política que nos gobierna y cuya calidad se ha deteriorado peligrosamente en los últimos años. Este deterioro puede trasladarse al conjunto del sistema y producir una desafección en la ciudadanía cuyos primeros síntomas ya son manifiestos desde hace años (aumento del voto en blanco, del nulo en las últimas elecciones, altas tasas de abstención, etc.).

 

.

 

.   2.-En este contexto resulta imprescindible una regeneración de nuestro sistema; regeneración que no será posible sin reformas de gran calado, algunas de las cuales precisarán la modificación de la Constitución. Se trata de reformas encaminadas a garantizar que las reglas del juego democrático sean más justas, a mejorar la calidad de la clase política y a potenciar la participación de la ciudadanía; se trata, por tanto de reformas en las que todos los partidos podrían (y deberían) estar de acuerdo, pues no implica opción alguna por políticas concretas.

 

.

 

.   3.-En primer lugar, es imprescindible una reforma electoral. No es asumible que, por ejemplo, en las últimas elecciones generales celebradas el PNV con 303.000 votos consiguiera 6 escaños, mientras que UPyD con 303.000 votos obtuviera 1 solo e IU, con casi un millón de votos, sólo 2 –es decir, una tercera parte de los escaños conseguidos por el PNV-. Resulta evidente que el sistema electoral actual no consigue que el Congreso de los Diputados refleje las preferencias políticas de los ciudadanos y, por esto, debe reformarse el sistema electoral.

 

La reforma ha de pasar por la eliminación de la provincia como circunscripción electoral. La única forma de conseguir una representación adecuada de la ciudadanía es tomar como circunscripción electoral en cada elección el territorio al que se refirere dicha elección: si se trata de las elecciones al Congreso la circunscripción ha de ser toda España; si las elecciones son autonómicas la circunscripción ha de ser la Comunidad Autónoma; si son europeas la circunscripción ha de ser Europa (lo que obligaría a la creación de auténticos partidos europeos) y si la elección es municipal ha de ser el municipio. Esta reforma es absolutamente imprescindible y debería, incluso, adoptarse antes de las próximas elecciones, so pena de que éstas, de nuevo, no ofrezcan una imagen fiel de la voluntad política de los españoles. Todo ello sin perjuicio de que las diferentes sensibilidades, culturas, tradiciones y lenguas se encuentren adecuadamente representadas por ser elementos consubstanciales de la sociedad que tienen que tener su reflejo en las instituciones públicas. El objetivo ha de ser conseguir una mejor representación, no la uniformización.»

 

            1.-El 12 de novembre del 2010 varem iniciar aquest bloc o quadern d’actualitat jurídica, després d’una fase prèvia d’assaig. El projecte va néixer íntimament vinculat als  diversos programes de formació d’alcaldes, regidors i personal de les Administracions Locals que tira endavant l’Associació Catalana de Municipis en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona. El paper impulsor dels alumnes va ser decisiu.

 

            Hem fet, per tant, el nostre primer aniversari. Per als aficionats a les estadístiques, els indicarem que, en conjunt, ja hem superat les 11.000.- visites (amb una mitjana, per tant, superior a les nou-centes mensuals) i les 270 entrades o posts. Complert el tràmit estadístic –inherent a aquests instruments- cal fer ara una reflexió més general.

 

—

 

            2.-Els blocs són sovint els hereus dels antics dietaris, però amb algunes diferències. El seus avantatges més destacats són la immediatesa i l’encavalcament precís amb l’actualitat. Circulen fins i tot fantasioses llegendes sobre revoltes de bloggers (encara que els experts avisen que l’estri realment influent és el telèfon mòbil i els seus successius perfeccionaments).

 

             A l’àmbit jurídic, crec que un bloc especialitzat podria ocupar en el futur un nínxol de coneixement que, fins ara, no ha estat cobert. En efecte, hi ha un buit entre el moment d’aparició de la informació (bàsicament, la norma o la sentència) i la seva anàlisi pausada i profunda, que es fa posteriorment. En aquest lapse de temps, el debat entre els operadors jurídics (advocats, jutges, funcionaris, polítics…) és vivíssim, però no disposa de gaires canals escrits. És veritat que hi ha excepcions molt notables. Per exemple, Economist&Iuris, el diari i revista La Ley i, amb altres perfils, El Cronista del Estado Social y Democrático de Derecho. És a dir,  el que podríem denominar “periodisme jurídic” (seriós però atractiu, amb base teòrica però enganxat a la realitat, reflexiu però també amb entrevistes amb els experts) té encara un ampli camp per a recórrer. Com ja hem indicat en alguna altra ocasió, un bon model podria ser la premsa econòmica, que s’ha fet gran als darrers anys a través de les seccions fixes dels diaris i fins i tot mitjançant capçaleres especialitzades.

 

—

 

            3.-L’assumpció de noves responsabilitats professionals m’obliga a introduir algunes variacions al nostre bloc. En primer lloc, us comunico que, excepte possibles entrades complementàries, els articles apareixeran els dimarts i els dijous.

 

            En segon lloc, no abandonem l’actualitat immediata, però introduirem sovint algunes reflexions més generals nascudes de la docència, de la pràctica jurídica o de la recerca. D’altra banda, mantindrem les seccions de “Crònica de jurisprudència” i “Imatges del Dret”.

 

            El defecte principal de qualsevol bloc és la manca d’un consell editorial o d’un director solvent. Com bé sabeu, són infinites les possibilitats de deixar anar bestieses a la xarxa (i fora d’ella). Per tant, sou vosaltres –estimats lectors- el meu únic contrapès jeràrquic. Els vostres comentaris o la vostra presència silenciosa i activa darrera el llum tremolós de la pantalla són l’estímul més contundent.

            1.- A Alemanya, Karl Liebknecht va voler respectar la unitat del partit i es va abstenir (amb altres dos diputats) a la votació al Reichstag del 4 d’agost sobre els crèdits bèl·lics, però seria l’únic que votaria ja directament en contra a la sessió del 2 de desembre del 1914 (el seu grup, el SPD, tenia 110 parlamentaris).

 

            El 1916, el mateix Liebknecht fa una crida al proletariat berlinès per a sumar-se a la manifestació del primer de maig i derrocar el “govern imperialista” (en plena guerra!). Fou arrestat i condemnat per un tribunal militar. El 1919, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg foren assassinats.

 

—

 

            2.-Què hauria passat si el sentiment de classe hagués superat el nacionalisme i els parlaments haguessin obstaculitzat la guerra? Segurament, la Història hauria canviat amb una manotada inesperada. Més enllà de les idees polítiques de cadascú (i en aquesta secció ja hem donat prou indicis de pluralisme), hi ha una enorme grandesa en el plantejament de no disparar contra el germà estranger de la teva pròpia classe.

 

—

 

            3.-La fotografia que hem triat avui correspon a un gravat de Käthe Kollwitz: “La vida i la mort. En memòria de Karl Liebknecht” (1921). Käthe Kollwitz fou una interessantíssima artista alemanya, amb una evolució que va del naturalisme a l’expressionisme i amb una enorme capacitat per a mostrar la misèria dels més desgraciats (gana, pobresa i guerra). Les fotografies del dia anterior, com varem indicar, també són seves. Observeu els rostres i l’impressionant to elegíac de tota la composició: