Entre calles, ordenanzas y libros.
Font:***
Los compañeros de Economist&Iuris nos avisan de una situación en la que todos nos hemos visto envueltos alguna vez.
***
Foto:***
Se cuenta de las abundantes asonadas populares de los siglos XVIII y XIX que una de sus naturales obsesiones era la quema de archivos y de documentación administrativa, como si el instinto popular supiera desde dónde y cómo se ejercía el poder. Han pasado los años y aquella celulosa maldita emerge de sus cenizas para erigirse en reducto de libertad. Así se deduce de la reciente sentencia del Tribunal Supremo que comenta el infatigable abogado y profesor Diego Gómez. En ella se anula el deber de los administrados en general de presentar electrónicamente la autoliquidación y otros documentos relativos al Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas y al Impuesto sobre el Patrimonio.
Considera el Alto Tribunal que esta obligación ha de establecerse, en su caso, por Ley. Ello le lleva a recordar el carácter supletorio de la LPAC, que establece el derecho de los ciudadanos a optar por medios electrónicos o telemáticos, salvo que la Ley niegue esa facultad justificando la suficiente capacidad o disponibilidad de determinados grupos de administrados con suficiente “ilustración informática”. Las leyes (incluyendo también la LGT) , pues, no autorizan al reglamento a extender indiscriminadamente la obligación de relación telemática (en el caso examinado, para todos los administrados obligados a presentar declaraciones de IRPF y del Impuesto de Patrimonio).
El comentario jurisprudencial le permite al autor colocar una piedra más en su edificio doctrinal en favor de la coexistencia de los dos sistemas: papel/presencial y electrónico. Les dejo, pues, con la prosa experta del blog de Diego Gómez:
“La obligación general de relacionarse electrónicamente con la Agencia Tributaria es ilegal”.
***
Además del esquema que aquí se acompaña, pueden ser útiles estos materiales:
.-Principales preceptos de la Ley 39/2015, relativos al procedimiento sancionador.(I), (II) y (III). *
.-Notas elementales sobre el régimen de los centros de internamiento de extranjeros (I) y (II)*
.-El derecho a la delación con premio. *
.-El privilegiado estatuto del denunciante respecto a ciertas infracciones administrativas (I) y (II)*
.-Presentación de la Ley 28/2015, para la defensa de la calidad alimentaria (y III).*
.-Universo hiperfotografiado y vulneración del principio de taxatividad.*
1.-La normativa tributària presenta diverses especialitats respecte al procediment administratiu general. Per exemple, en relació a la revisió d’ofici dels actes il·legals (arts. 218 i ss. LGT) o en relació a les fases d’iniciació, desenvolupament o acabament dels procediments tributaris (arts. 98 i ss. LGT). L’art. 97 de la LGT avisa al seu apartat b) que les disposicions generals sobre els procediments administratius són supletòries.
No obstant, a nivell pràctic la principal peculiaritat està constituïda per un la regulació d’un sistema propi de recursos administratius.
—
2.-En primer lloc, cal dir que el recurs potestatiu de reposició manté una regulació pràcticament idèntica a la del procediment administratiu general (arts. 222 i ss. LGT). En síntesi, hem de dir que el termini d’interposició és d’un mes a partir del dia següent al de la notificació de l’acte recurrible i que es pot considerar desestimat si ha transcorregut un mes des de la seva interposició. És competent per a conèixer i resoldre el recurs de reposició l’òrgan que va dictar l’acte recorregut.
—
3.- El recurs de reposició té un caràcter previ a la reclamació econòmico-administrativa. Aquest tipus de recurs es`ta previst per a l’aplicació de tributs i la imposició de sancions realitzades per l’Administració General de l’Estat i les entitats de dret públic amb ella vinculades o dependents i per a l’aplicació dels tributs cedits per l’Estat a les Comunitats Autònomes o dels recàrrecs establerts per aquestes sobre tributs de l’Estat.
L’especificitat que ens interessa és que les reclamacions econòmico-administratives són resoltes per uns òrgans constituïts per funcionaris públics i denominats Tribunals econòmico-administratius (però no són tribunals inclosos en l’estructura del Poder Judicial). La peculiaritat aportada per l’ordenament sectorial tributari és la institució d’uns òrgans que, amb una neutralitat funcionarial consagrada legalment, es dediquen sols a resoldre recursos i estan diferenciats orgànicament dels òrgans actius (que prenen les resolucions impugnades).
El termini per a la interposició és d’un mes i el termini per a la resolució és d’un any. Els tribunals econòmico-administratius resolen en instància única o en primera instància. En aquest darrer cas, es preveu un recurs d’alçada ordinari davant del Tribunal Econòmico-Administratiu Central de les resolucions preses pels Tribunals Econòmic-Administratius Regionals, que són d’àmbit autonòmic.
*
…1.-No us empipeu. Sé que hauria d’esmicolar el següent precepte. Es tracta del núm. 1 de l’art. 111, relatiu a l’acord de limitació del nombre de prestadors. Crida l’atenció la seva puntimirada redacció (les negretes són nostres):
.
“1. La Autoridad Portuaria, de oficio, podrá limitar en cada puerto el número máximo de posibles prestadores de un servicio portuario, atendiendo únicamente a razones de disponibilidad de espacios, de capacidad de las instalaciones, de seguridad, de normas medioambientales o por otras razones objetivas relacionadas con las condiciones de competencia y, en todos los supuestos, debidamente motivadas. La motivación deberá incluir la identificación clara de la restricción de la competencia en cuestión, la justificación de la necesidad del establecimiento de la restricción con arreglo al interés público y la acreditación de que no resulta posible acudir a alternativas viables que sean menos restrictivas de la competencia para conseguir el mismo fin de interés público. En los servicios al pasaje y de manipulación de mercancías, las anteriores limitaciones podrán aplicarse por tipo de tráfico o de mercancía. La determinación del número de prestadores deberá obligatoriamente realizarse considerando el mayor número posible de prestadores que permitan las circunstancias concurrentes.”
—
…2.-Aquests acords de limitació han de publicar-se al BOE i inclouen la determinació del nombre màxim de prestadors. Són adoptats pel Consell d’Administració de l’Autoritat Portuària, prèvia consulta al Comitè de Serveis Portuaris i informe de Ports de l’Estat (art. 111.2).
—
…3.-El mateix art. 111 estableix altres cauteles –possible revisió temporal de l’acord, articulació del concurs d’atorgament de llicències, etc.- i acaba, fins i tot, amb el manament (o prec, perquè no serà fàcil acomplir-ho) de que, si us plau, deixin espai per a nous prestadors i no diguin “que no tenen lloc”:
.
“Con el objeto de evitar la limitación del número de prestadores de servicios por razones de disponibilidad de espacios, en las Ordenanzas del Puerto deberá asignarse espacio o capacidad de infraestructura para que puedan operar prestadores de servicios portuarios que no dispongan de concesión o autorización.”
*Foto: Alex S.Maclean. Along the shore. Clark Gallery, Lincoln, Massachussets. Ús públic.
1.-Partint de les premisses ahir indicades, el Text Refós de la Llei de Ports de l’Estat i de la Marina Mercant estableix que el règim ordinari per a la prestació dels serveis portuaris es basa en l’obtenció de la pertinent llicència, atorgada per l’Administració Portuària.
A més, especifica que “la licencia no otorgará el derecho a prestar el servicio en exclusiva” (art. 169.2).
—
2.-Són diverses les regles establertes per la Llei per a evitar la consolidació de monopolis. Per exemple:
-La llicència s’assigna amb caràcter reglat. No obstant, quan estigui limitat el nombre de prestadors, les llicències es concedeixen per concurs.
-Les llicències tenen caràcter específic i, per tant, s’atorguen per a cadascú dels serveis portuaris individualitzats (encara que hi ha excepcions).
-L’Autoritat Portuària pot assumir excepcionalment la prestació directa o indirecta d’un servei quan, per absència o insuficiència de la iniciativa privada, calgui garantir una adequada cobertura de les necessitats que es generen.
—
3.-A més, la llicència incorpora obligacions de servei públic. Per exemple, cobertura universal i obligació d’atendre qualsevol demanda raonable en condicions no discriminatòries; continuïtat i regularitat dels serveis (amb possibles serveis mínims de caràcter obligatori; “sometimiento a la potestad tarifaria de la Autoridad Portuaria, cuando proceda, en la condiciones establecidas en la prescripciones particulares por las que se rige el título habilitante” (art. 110, apartat e)), etc.
Examinarem demà, per a concloure aquesta entrada, el rellevant acord de limitació del nombre de prestadors.
1.-Un port implica, des de punt de vista legal, la concentració de dos tipus de serveis:
-Els serveis generals.
-Els serveis portuaris.
Els serveis generals són prestats per l’Autoritat Portuària, però poden assignar-se a tercers ( per via concessional) quan no es posi en risc la seguretat o no impliquin exercici d’autoritat.
Dins la llista d’aquests serveis, podem citar, entre d’altres, els següents:
–Ordenació, coordinació i control del trànsit portuari marítim i terrestre.
–Senyalització, abalisament i altres ajudes a la navegació.
–Policia de les zones comuns.
–Enllumenat de les zones comuns.
–Neteja habitual de les zones comuns de terra i d’aigua (amb algunes excepcions).
-Prevenció i control d’emergències.
—
2.- Els serveis portuaris són activitats necessàries per a l’explotació del port i la Llei els determina de forma tancada. En concret, són els següents:
a) Serveis tècnico-nàutics:
1.-Serveis de practicatge.
2.-Serveis de remolc portuari.
3.-Serveis d’amarrament i desamarratge.
b) Serveis al passatge, cosa que inclou l’embarcament i el desembarcament de passatgers, la càrrega i descàrrega d’equipatges i la de vehicles en règim de passatge.
c) Serveis de recepció dels residus generats pels vaixells.
d) Servei de manipulació de mercaderies, que inclou la càrrega, estiba, descàrrega, desestiba, trànsit marítim i transbordament de mercaderies.
—
3.-Els serveis portuaris que hem enumerat al darrer llistat han de prestar-se, d’acord amb l’art.109.1 de la recent Llei de Ports, “por la iniciativa privada, rigiéndose por el principio de libre concurrència, con las excepciones establecidas por la ley”.
No obstant, a ningú se li escapa que aquest univers de salnitre i humitat atreu les pràctiques monopolístiques com el llum crida els mosquits. El mètode consisteix en la invocació del monopoli “natural” o tècnic o la simple retenció fàctica (“aquesta cosa és nostra”).
La ruptura amb aquestes situacions sol donar lloc a intensos conflictes, potser no amb tant glamour com els de Marlon Brando a “Rebel·lió a bord”, però Déu n’hi do.
–
1.- El que ha generat més crítiques, però, és l’ús d’arguments que, en algun punt, fins i tot recorden la vella música de “l’acte polític”. En primer lloc, es diu que “ha de tenerse en cuenta que en la valoración futura de dichos residuos existe un alto grado de incertidumbre”. En segon lloc, existeix una al·lusió frontal a motius purament polítics, allunyats del Dret:
“Pero además, y sobre todo, existe una última y poderosa justificación que legitima el pronunciamiento no reglado de la Orden Ministerial recurrida, y que consiste en que la misma ha sido dictada en un ámbito, el de la energía nuclear, que no sólo es muy específico, como se ha indicado, sino también controvertido, generador de un gran debate popular, debido sobre todo a los riesgos inherentes a tal clase de energía (emisiones radiológicas, residuos radioactivos…), ámbito en el que sin duda, y dada dicha especificidad y controversia, puede intervenir una determinada dirección u orientación de la política del Gobierno, en cuanto órgano constitucional supremo.”
—
2.-Posteriorment, l’Audiència s’esplaia en una llarga consideració respecte a “las políticas del Gobierno sobre la utilización de las fuentes de energía renovables”. Fins i tot, considera que la mera planificació indicativa de l’Estat, prevista per l’art. 4.1. de la LSE (Llei del Sector Elèctric) permet al Govern restringir d’aquesta manera tan radical el dret de llibertat d’empresa (però llavors no seria planificació indicativa, sinó imperativa!).
—
3.-Ens queda per resoldre si, en aquesta situació, té dret l’explotador a obtenir una indemnització. El Tribunal nega que hi tingui un dret indefinit i temporalment il·limitat. Només disposa d’una expectativa. Sols si, d’acord amb l’art. 32.2 LEN (Llei d’Energia Nuclear) raons excepcionals d’interès nacional justifiquessin el tancament, caldria lliurar una indemnització (però aquesta clausura hauria de ser acordada en un període en el qual hagués una autorització vigent i no operaria respecte a la petició de pròrroga).
1.-És cert, però, que el Tribunal admet que hi ha uns elements reglats –mínims i ineludibles– relatius al compliment dels requisits en matèria de seguretat nuclear i protecció radiològica, que són verificats –de manera exclusiva i excloent- pel Consell de Seguretat Nuclear.
—
Font: Dimensions guide.
2.-La tesi de l’Audiència Nacional (que implica una innovació respecte a la praxi administrativa habitual) considera que els elements reglats de seguretat (sota control, com hem dit, del Consell de Seguretat Nuclear) no són els únics que es poden tenir en compte per a la “concesión y/o renovación de tal autorización”. Com veiem, per tant, aquesta doctrina podria aplicar-se no sols a renovacions, sinó també a la mateixa autorització inicial.
—
3.-Els elements que, segons l’Audiència Nacional, fonamenten la discrecionalitat, deriven, en primer lloc, d’una interpretació –un pèl forçada- de la lletra de la llei. Són, en concret, els següents:
a) L’ informe de seguretat del CSN és vinculant, però sols quan tingui caràcter denegatori de la concessió. Per tant, si fos favorable deixaria un marge al Ministeri per a prendre l’”oportuna” resolució (segons adjectiu incorporat per l’art. 7 del Reglament d’instal·lacions radioactives i nuclears –RIRN-).
b) En el procediment d’autorització cal donar audiència a la Comunitat Autònoma, per a que es pronunciï en matèria d’ordenació del territori i medi ambient. Es tracta, per tant, de variables alienes a la seguretat energètica.
c) El cessament definitiu de l’activitat pot donar-se per voluntat del titular i per “alguna otra circunstancia”. És veritat que s’havia pensat habitualment que aquestes circumstàncies podien ser, per exemple, de caràcter sancionador, però l’Audiència ho considera fins i tot més extens.
d) En definitiva, l’actual titular de l’explotació només té una expectativa de continuació, però no pas un dret, encara que respecti les normes de seguretat.
1.-La Sentència de 30 de juny del 2011, de l’Audiència Nacional, ha estat ja criticada pel professor Andrés Boix, al seu incisiu bloc (una deu de debat permanent). Examinarem en aquest article els forçats arguments que exposa l’Audiència Nacional per a transformar un tipus d’autorització fins ara pacíficament reglada en un permís que combina elements reglats i discrecionals.
—
2.-En efecte, una part dels recurrents considera que les autoritzacions d’explotació i de pròrroga d’explotació d’instal·lacions nuclears tenen caràcter reglat. De fet, al procediment es preveu simplement el caràcter vinculant de l’informe del Consell de Seguretat Nuclear en matèria de seguretat de la instal·lació, protecció radiològica i protecció física. Invoquen també el criteri liberalitzador de l’art. 2.1 de la Llei 54/1997, del Sector Elèctric (LSE), que reconeix la lliure iniciativa empresarial per a l’exercici d’activitats destinades al subministrament d’energia elèctrica. Fins i tot, l’article 21.1 de la mateixa Llei ja disposa directament que l’atorgament de l’autorització administrativa per a la construcció, l’explotació, la modificació substancial i el tancament de cada instal·lació de producció d’energia elèctrica”tendrá carácter reglado y se regirá por los principios de objetividad, transparencia y no discriminación”.
Font: Ecologíaverde.org
—
3.-L’Audiència inicia la seva argumentació apuntant que la Disposició Addicional 10ª de la LSE ja refreda una mica els ànims perquè avisa que “las instalaciones de producción de energía eléctrica a las que sea de aplicación la legislación especial en materia de energía nuclear se regirán por la misma, además de por lo dispuesto en la presente Ley”. A partir d’aquí, si el públic té la paciència d’esperar el cap de setmana, apareixerà als paràgrafs següents el conillet de la discrecionalitat en el permís de renovació d’explotació de les centrals nuclears.
Ciudades, leyes y letras 
