Categoría: Serveis públics

Gerencialisme i agilització administrativa en matèria d’aeroports.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1-La “tercera Llei òmnibus” (Llei 11/2011, de reestructuració del sector públic per a agilitar l’activitat administrativa) intenta fer més operativa l’entitat Aeroports de Catalunya  Es tracta d’un ens creat per la Llei 14/2009, del 22 de juliol, d’aeroports, heliports i altres infraestructures aeroportuàries. És una entitat de dret públic adscrita al departament competent en matèria aeroportuària.

 

Aeroports de Catalunya té per objecte “fomentar el desenvolupament del sector

aeronàutic en general i del transport aeri a Catalunya, administrar les infraestructures

aeroportuàries de titularitat de la Generalitat que li adscrigui el Govern i la

seva zona de servei i gestionar les infraestructures aeroportuàries que aquest li

encomani.   “ (art. 12.1 de la Llei 14/2009).

 

—

 

2.-No hi ha grans canvis, en realitat. Els òrgans de govern segueixen sent el president, el vicepresident i el Consell d’Administració. L’òrgan d’administració era abans el conseller delegat i ara és el director. Aquest és membre del Consell, però es diferencia dels membres denominats “consellers”. Es vol un director executiu, no un representant dels experts a l’àmbit aeronàutic, al món local o a la promoció econòmica. Aquests darrers representants –principalment, “experts”, diu la Llei- són els consellers. Són nomenats pel Govern, “atenent criteris professionals i de representativitat” (aquest és el matís que ara s’introdueix).

 

—

 

3.-El director, nomenat pel Govern, s’encarrega de la gestió ordinària de l’entitat i executa les directrius aprovades pel Consell d’Administració. És la peça clau de l’entitat, a més del president  (que també és nomenat pel Govern i que tindria un perfil més polític).

 

Per últim, se simplifica el Consell Social d’Aeroports de Catalunya, que era abans una barreja preceptiva de diversos departaments, d’ajuntaments amb instal·lacions aeroportuàries, de les Cambres…Ara, simple tria lliure entre representants de la Generalitat, de les entitats locals i de les entitats relacionades amb el sector.

 

Imatges del Dret XIV: Can Gazà, la darrera estació.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’Estat social o del benestar fa els darrers badalls. La severa cirurgia que ara se li aplica intenta salvar les parts sanes per a trasplantar-les a un cos nou que encara no sabem com serà. Aquesta desaparició no impedirà, evidentment, que la gent trobi altres fórmules de solidaritat social, de mútua cooperació.

—

2.-Parlant fa uns anys al company Marcos VAQUER (un dels experts en la relació entre Administració i tercer sector), em comentava –i ho va posar per escrit- que era raonable que l’Administració no presti directament serveis que demanen una relació humana especial, una capacitat d’afecte que no podem exigir de toscos i diligents funcionaris. És el cas de la relació amb els ancians, amb els marginats, amb els malats…Una altra cosa, però, seria el suport administratiu indirecte (subvencions, cessió de locals, etc.).

—

3.- El vídeo  que presentem avui és un pèl llarg potser pel nostre format. Però són quaranta minuts que valen la pena, ja que cada segon de filmació és impecable. Recomano la pantalla gran, com comprendreu de seguida.

El documental em va cridar l’atenció perquè l’ànima de Can Gazà –Jaume Santandreu- proposa una acollida als marginats sense institucions públiques ni privades pel mig. Per què? Perquè als organismes d’ajuda ja encarcarats arriba un moment en què l’important no és la persona atesa, sinó els llocs de treball i interessos dels terapeutes, la discussió sobre els mètodes que cal aplicar, els complements retributius del personal i dels directors, etc.

La filmació  està produïda per RTVE i ja ha obtingut diversos premis:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-can-gaza-ultima-estacion/621713/

Regles per a afavorir la lliure concurrència en la prestació de serveis portuaris (II))

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Partint de les premisses ahir indicades, el Text Refós de la Llei de Ports de l’Estat i de la Marina Mercant estableix que el règim ordinari per a la prestació dels serveis portuaris es basa en l’obtenció de la pertinent llicència, atorgada per l’Administració Portuària.

 

A més, especifica que “la licencia no otorgará el derecho a prestar el servicio en exclusiva” (art. 169.2).

 

—

 

2.-Són diverses les regles establertes per la Llei per a evitar la consolidació de monopolis. Per exemple:

 

-La llicència s’assigna amb caràcter reglat. No obstant, quan estigui limitat el nombre de prestadors, les llicències es concedeixen per concurs.

 

-Les llicències tenen caràcter específic i, per tant, s’atorguen per a cadascú dels serveis portuaris individualitzats (encara que hi ha excepcions).

 

-L’Autoritat Portuària pot assumir excepcionalment la prestació directa o indirecta d’un servei quan, per absència o insuficiència de la iniciativa privada, calgui garantir una adequada cobertura de les necessitats que es generen.

 

—

 

3.-A més, la llicència incorpora obligacions de servei públic. Per exemple, cobertura universal i obligació d’atendre qualsevol demanda raonable en condicions no discriminatòries; continuïtat i regularitat dels serveis (amb possibles serveis mínims de caràcter obligatori; “sometimiento a la potestad tarifaria de la Autoridad Portuaria, cuando proceda, en la condiciones establecidas en la prescripciones particulares por las que se rige el título habilitante” (art. 110, apartat e)), etc.

 

Examinarem demà, per a concloure aquesta entrada, el rellevant acord de limitació del nombre de prestadors.

Regles per a afavorir la lliure concurrència en la prestació de serveis portuaris (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

1.-Un port implica, des de punt de vista legal, la concentració de dos tipus de serveis:

 

-Els serveis generals.

-Els serveis portuaris.

 

Els serveis generals són prestats per l’Autoritat Portuària, però poden assignar-se a tercers ( per via concessional) quan no es posi en risc la seguretat o no impliquin exercici d’autoritat.

 

Dins la llista d’aquests serveis, podem citar, entre d’altres, els següents:

 

–Ordenació, coordinació i control del trànsit portuari marítim i terrestre.

–Senyalització, abalisament i altres ajudes a la navegació.

–Policia de les zones comuns.

–Enllumenat de les zones comuns.

–Neteja habitual de les zones comuns de terra i d’aigua (amb algunes excepcions).

-Prevenció i control d’emergències.

 

—

 

2.- Els serveis portuaris són activitats necessàries per a l’explotació del port i la Llei els determina de forma tancada. En concret, són els següents:

 

a)                  Serveis tècnico-nàutics:

1.-Serveis de practicatge.

2.-Serveis de remolc portuari.

3.-Serveis d’amarrament i desamarratge.

 

b)                  Serveis al passatge, cosa que inclou l’embarcament i el desembarcament de passatgers, la càrrega i descàrrega d’equipatges i la de vehicles en règim de passatge.

c)                  Serveis de recepció dels residus generats pels vaixells.

d)                 Servei de manipulació de mercaderies, que inclou la càrrega, estiba, descàrrega, desestiba, trànsit marítim i transbordament de mercaderies.

 

—

 

3.-Els serveis portuaris que hem enumerat al darrer llistat han de prestar-se, d’acord amb l’art.109.1 de la recent Llei de Ports, “por la iniciativa privada, rigiéndose por el principio de libre concurrència, con las excepciones establecidas por la ley”.

 

No obstant, a ningú se li escapa que aquest univers de salnitre i humitat atreu les pràctiques monopolístiques com el llum crida els mosquits. El mètode consisteix en la invocació del  monopoli “natural” o tècnic o la simple retenció fàctica (“aquesta cosa és nostra”).

 

La ruptura amb aquestes situacions sol donar lloc a intensos conflictes, potser no amb tant glamour com els de Marlon Brando a “Rebel·lió a bord”, però Déu n’hi do.

–

Publicat el Text Refós de la Llei de Ports de l’Estat i de la Marina Mercant.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

…1.-El 20 d’octubre fou publicat el Text Refós de la Llei de Ports de l’Estat i de la Marina Mercant. Tal com indica el seu títol, tracta dos aspectes:

 

a)Els ports: en concret, el règim dels ports que són competència de l’Administració General de l’Estat i la seva organització. Això inclou la configuració del seu règim d’autonomia funcional i de gestió i la designació per les Comunitats Autònomes dels òrgans de govern de les Autoritats Portuàries.

 

b) El marc normatiu de la Marina Mercant. S’inclouen en aquesta noció l’activitat de transport marítim, la seguretat marítima, el salvament, la inspecció tècnica i operativa de vaixells, tripulacions i mercaderies, etc.

 

—

…2.-Els ports d’interès general han estat enumerats per l’annex I (a Catalunya s’indiquen els de Barcelona i de Tarragona). Les circumstàncies dels ports d’interès general són les següents, segons l’art. 4.1:

 

 “a) Que se efectúen en ellos actividades comerciales marítimas internacionales.

b) Que su zona de influencia comercial afecte de forma relevante a más de una

Comunidad Autónoma.

c) Que sirvan a industrias o establecimientos de importancia estratégica para la

economía nacional.

d) Que el volumen anual y las características de sus actividades comerciales marítimas alcancen niveles suficientemente relevantes o respondan a necesidades esenciales de la actividad económica general del Estado.

e) Que por sus especiales condiciones técnicas o geográficas constituyan elementos esenciales para la seguridad del tráfico marítimo, especialmente en territorios insulares.”

 

Cal tenir en compte que la pèrdua de la condició d’interès general implica el canvi de titularitat a favor de la Comunitat Autònoma (art. 1.3).

 

—

 

…3.-La peculiar organització administrativa del sistema portuari de titularitat estatal s’exerceix (a partir de la competència de l’ens matriu, concentrada en el Ministeri de Foment) per un peculiar conjunt d’ens institucionals:

 

-L’”Organismo Público Puertos del Estado”.

 

-Les Autoritats Portuàries.

 

En ambdós casos, aquestes entitats s’inclouen dins dels organismes públics regulats per la lletra g) de l’apartat 1 de l’art. 2 de la Llei General Pressupostària. És a dir, entitats estatals de dret públic diferents dels organismes autònoms i de les entitats públiques empresarials.

 

 

 

 

 

Les mesures especials i cautelars a l’àmbit de la salut pública

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Un aspecte  jurídic rellevant de qualsevol crisi sanitària és la determinació de les mesures que pot prendre l’Administració. En aquest sentit, la recent Llei estatal 33/2001, de 4 d’octubre, General de Salut Pública, ens proporciona les pautes bàsiques d’actuació.

 

            En primer lloc, a través d’una habilitació general i genèrica a les Administracions competents:

 

            “Artículo 54. Medidas especiales y cautelares.

1. Sin perjuicio de las medidas previstas en la Ley Orgánica 3/1986, de 14 de abril, de Medidas Especiales en Materia de Salud Pública, con carácter excepcional y cuando así lo requieran motivos de extraordinaria gravedad o urgencia, la Administración General del Estado y las de las comunidades autónomas y ciudades de Ceuta y Melilla, en el ámbito de sus respectivas competencias, podrán adoptar cuantas medidas sean necesarias para asegurar el cumplimiento de la ley.”

 

 

—

 

            2.-En segon lloc, amb una enumeració concreta de les resolucions admissibles:

 

      “2. En particular, sin perjuicio de lo previsto en la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad, la autoridad competente podrá adoptar, mediante resolución motivada, las siguientes medidas:

a) La inmovilización y, si procede, el decomiso de productos y sustancias.

b) La intervención de medios materiales o personales.

c) El cierre preventivo de las instalaciones, establecimientos, servicios e industrias.

d) La suspensión del ejercicio de actividades.

e) La determinación de condiciones previas en cualquier fase de la fabricación o comercialización de productos y sustancias, así como del funcionamiento de las instalaciones, establecimientos, servicios e industrias a que se refiere esta ley, con la finalidad de corregir las deficiencias detectadas.

f) Cualquier otra medida ajustada a la legalidad vigente si existen indicios racionales de riesgo para la salud incluida la suspensión de actuaciones de acuerdo a lo establecido en el Título II de esta ley.”

 

—

 

          3.-I, en tercer lloc, amb el manteniment del tràmit d’audiència –si és possible en funció de la concreta situació- i del respecte al principi de proporcionalitat:

 

      “3. Las medidas se adoptarán previa audiencia de los interesados, salvo en caso de riesgo inminente y extraordinario para la salud de la población y su duración no excederá del tiempo exigido por la situación de riesgo que las motivó. Los gastos derivados de la adopción de medidas cautelares contempladas en el presente artículo correrán a cargo de la persona o empresa responsable.

Las medidas que se adopten deberán, en todo caso, respetar el principio de proporcionalidad.”

 

 

 

Les organitzacions no governamentals i els particulars experts també han de ser imparcials.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-La recent Llei 33/2011, de 4 d’octubre, General de Salut Pública, és una norma que recull els principis generals en la matèria, articula la potestat de coordinació de l’Estat en aquest àmbit i preveu les mesures concretes d’intervenció i el règim sancionador. Un dels aspectes que més li preocupen és el dret d’informació als ciutadans, al qual dedica, entre d’altres, l’art. 10:

 

            “Artículo 10. Información pública sobre riesgos para la salud de la población.

Sin perjuicio de las competencias que corresponden a otras autoridades públicas, las Administraciones sanitarias informarán sobre la presencia de riesgos específicos para la salud de la población. Esta información incluirá una valoración de su impacto en la salud, de las medidas que adopten las Administraciones sanitarias al respecto y de las recomendaciones para la población.”

 

—

 

            2.-Lògicament, no és fàcil lluitar contra la mentida. Déu sabia que no havia cinquanta homes justos a Sodoma. Ibsen es plantejava a través del seu doctor Stockmann –Un enemic del poble– si calia dir que les aigües de la població balneària estaven contaminades. La població va desobeir majoritàriament el consell de vacunar-se de la grip A i no va passar res (i resulta que la monja tenia raó).

 

            Omnis homo mendax. Per això va néixer el Dret. I, específicament, el Dret Administratiu.  I ara que la confiança en els mecanismes tradicionals –funció pública, autoritats d’elecció democràtica…- decau, traspassem les regles jurídiques tradicionals en el sector públic als simples particulars, amb l’esperança que ells es comportin com a homes neutrals i savis.

 

—

 

            3.-L’anterior reflexió és la que planteja el curiós art. 11 de la Llei citada, que es proposa la imposició a experts i organitzacions privats de la declaració de conflicte d’interessos (a més d’altres requisits):

 

            “Artículo 11. Colaboración en salud pública e imparcialidad en las actuaciones sanitarias.

Las Administraciones sanitarias exigirán transparencia e imparcialidad a las organizaciones científicas y profesionales y a las personas expertas con quienes colaboren en las actuaciones de salud pública, incluidas las de formación e investigación, así como a las personas y organizaciones que reciban subvenciones o con las que celebren contratos, convenios, conciertos o cualquier clase de acuerdo.

A estos efectos, será pública la composición de los comités o grupos que evalúen acciones o realicen recomendaciones de salud pública, los procedimientos de selección, la declaración de intereses de los intervinientes, así como los dictámenes y documentos relevantes, salvo las limitaciones previstas por la normativa vigente.

Se desarrollarán reglamentariamente los requisitos para la declaración de conflicto de intereses por parte de los expertos y representantes de las organizaciones científicas y profesionales que compongan los comités o grupos que evalúen acciones o realicen recomendaciones de salud pública.”

 

 

Seguretat ferroviària a través d’entitats certificadores

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Durant uns anys, les primeres passes de la liberalització ferroviària hagueren de lluitar contra la imatge allotjada al subconscient per alguns desgraciats accidents coincidents amb les balbucients privatitzacions angleses.

És cert, però, que qualsevol programa d’aprofundiment en l’apertura del transport (en qualsevol modalitat) ha de plantejar-se decididament la qüestió de la seguretat.

—

2.-En l’àmbit ferroviari, cal destacar el recent “Real Decreto 641/2011, de 9 de mayo, por el que se modifica el Reglamento sobre seguridad en la circulación de la Red Ferroviaria de Interés General, aprobado por Real Decreto  810/2007, de 22 de junio”.

A més d’algunes precisions tècniques, la norma és un altre exemple del  rellevant paper que, des de fa uns anys, han pres les entitats de certificació i acreditació en camps tradicionalment administratius i públics.

—

3.-En concret, el principal canvi es produeix en matèria de manteniment de vehicles ferroviaris (permeteu-me la comparació: en aquest punt crític radica la causa del darrer accident d’Spanair a Madrid).

.

En síntesi, es preveu el següent:

.

3.1.-Tots els vehicles ferroviaris han de comptar amb una ENTITAT ENCARREGADA DEL MANTENIMENT. Aquesta entitat pot ser:

-L’empresa ferroviària (que explota la xarxa).

-El mateix Administrador de la Infrastructura Ferroviària.

-El posseïdor de vehicles ferroviaris (que, ordinàriament, els lloga a l’empresa autoritzada per a utilitzar la xarxa).

-O UNA ENTITAT ESPECIALITZADA EN EL MANTENIMENT.

.

3.2.-El Reglament és especialment primmirat en matèria de vagons de mercaderies. En aquest cas, es preveu que les entitats encarregades del manteniment han de ser:

-CERTIFICADES per la Direcció General d’Infraestructures Ferroviàries. S’apliquen les regles tradicionals del Dret Administratiu. Aquest tràmit s’aplica a sempre si es tracta d’empreses ferroviàries o del mateix Administrador d’Infraestructures Ferroviàries.

-CERTIFICADES per un organisme acreditat o reconegut d’acord amb un procediment específic establert per la Comissió de la Unió Europea d’acord amb la normativa europea. És aquí on el Dret Públic comença a evaporar-se i, per aquest motiu, la norma recorda que l’acreditació o el reconeixement han de respectar els “criteris d’independència, competència i imparcialitat”. En efecte, l’acreditació o el reconeixement habiliten un nou subjecte imparcial i amb coneixement tècnic (que és el que sempre s’ha predicat de l’Administració Pública).

La noció de taxa torna a tenir un caràcter més restringit.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La jurisprudència constitucional havia ampliat enormement l’àmbit de la taxa, en perjudici del preu públic. Com encertadament apuntava el professor TORNOS  a un recent seminari de Dret Administratiu, això havia originat problemes per a molts serveis prestats per les Administracions de forma concessional (des de l’aigua al transport).

–

 

2.- L’expansió havia arribat al màxim amb l’article 2.2.a) de la Llei General Tributària del 2003 (especialment, el seu segon paràgraf):

 

“Los tributos, cualquiera que sea su denominación, se clasifican en tasas, contribuciones especiales e impuestos:

 

a) Tasas son los tributos cuyo hecho imponible consiste en la utilización privativa o el aprovechamiento especial del dominio público, la prestación de servicios o la realización de actividades en régimen de derecho público que se refieran, afecten o beneficien de modo particular al obligado tributario, cuando los servicios o actividades no sean de solicitud o recepción voluntaria para los obligados tributarios o no se presten o realicen por el sector privado.

 

Se entenderá que los servicios se prestan o las actividades se realizan en régimen de derecho público cuando se lleven a cabo mediante cualquiera de las formas previstas en la legislación administrativa para la gestión del servicio público y su titularidad corresponda a un ente público.”

–

 

3.- Però, d’amagatotis, la Disposició Final 58 de la Llei d’Economia Sostenible suprimeix el segon paràgraf de l’article indicat.

Una pena, tants manuals de Dret Financer ja convertits en escombraries. La maledicció de Von Kirchmann, sempre implacable.

Servei públic d’ocupació i agències privades: entre la competència i la coordinació (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Com dèiem ahir, el Reial Decret 1796/2010, ha regulat les agències de col·locació. L’article 2.1 les defineix així:

“A efectos de lo previsto en esta norma, se entenderá por agencias de colocación aquellas entidades públicas o privadas, con o sin ánimo de lucro, que, en coordinación y, en su caso, colaboración con el servicio público de empleo correspondiente, realicen actividades de intermediación laboral que tengan como finalidad proporcionar a las personas trabajadoras un empleo adecuado a sus características y facilitar a los empleadores las personas trabajadoras más apropiadas a sus requerimientos y necesidades.

A este fin las agencias de colocación valorarán los perfiles, aptitudes, conocimientos y cualificación profesionales de las personas trabajadoras que requieran sus servicios para la búsqueda de empleo y los requerimientos y características de los puestos de trabajo ofertados. Estas agencias de colocación podrán desarrollar también actuaciones relacionadas con la búsqueda de empleo, tales como orientación e información profesional, y con la selección de personal.”

2.- La intermediació laboral ha estat qualificada com a “servicio de carácter público” (article 3.1). No obstant, es tracta d’un servei públic impropi, que poden realitzar els particulars prèvia autorització. L’atorgament de l’autorització està presidida per diversos conceptes jurídics indeterminats:

“Solvencia técnica suficiente para desarrollar la actividad de intermediación.

Centros de trabajo adecuados, teniendo en cuenta su dimensión, equipamiento y régimen de titularidad de los mismos.

Experiencia mínima previa en ejecución de programas de empleo y/o gestión de recursos humanos.”

Es preveu un silenci negatiu si en tres mesos no s’ha aconseguit l’autorització o el permís demanat. L’autorització té una vigència inicial de cinc anys i es podrà prorrogar després de forma indefinida.

3.- En el funcionament de l’agència cal destacar el següent:

– Ha de garantir als treballadors la gratuïtat per la prestació dels seus serveis.

– Ha de respectar els principis d’igualtat i no discriminació.

– Prohibició de la subcontractació amb tercers de la realització de l’activitat autoritzada

– Possibilitat de que operin només des de seus electròniques.

Per últim, el polèmic tema de l’ús per l’administració pública d’aquestes agències quan seleccionen personal temporal es resol amb la prohibició. En efecte, les administracions públiques “utilizarán exclusivamente los servicios de los servicios públicos de empleo de las comunidades autónomas o, en su caso, del Servicio Público de Empleo Estatal” (Disposició Addicional Segona).

Cal afegir, igualment, que les agències autoritzades abans del Reial Decret disposaran d’un termini de sis mesos per a adequar-se a la nova regulació de les agències de col·locació i sol·licitar la pertinent nova autorització.

Enllaç al Reial Decret: http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-20151