Magníficos estudiantes.

*Foto

         Comentábamos el otro día con el grupo de profesores “Innova” de la Facultad de Derecho de la UAB la cuestión de la excelencia. Es un tema delicado. Ha sido una de mis preocupaciones en la tarea académica. Como es sabido, mis alumnos hacen varios exámenes orales en clase, frente a todos sus compañeros (e incluso cambiando de profesor). Se valoran sus conocimientos, su claridad, la precisión conceptual, la elegancia expresiva y la capacidad para ampliar los datos o conectarlos. Es muy importante que los estudiantes vean cómo exponen los mejores (de ahí que se haya exigido un mayor número de subidas al estrado de los situados en lo que llamábamos la pole position). Bueno, lo necesitamos todos, porque yo he aprendido muchísimo de estos campeones.

         Este año ha sido espectacular (Derecho Administrativo III, Grado en Derecho, curso 2022-2023, Grupo 2). El nivel de exigencia ha sido alto pero, no obstante, veinte o treinta estudiantes (en un grupo superior a 100) han demostrado una gran calidad. Me encantaría consignarlos todos aquí -y también el esfuerzo de los que, con menor calificación, salieron adelante y, recordando a Kipling, caminaron junto a reyes, con su paso y su luz-.

         Pero tengo que cortar por algún lugar. He pedido permiso a los candidatos a matrícula de honor para publicar de forma ordenada sus nombres. Si algún empleador lee este artículo, ya sabe que estoy a su disposición para recomendar a estos muchachos y muchachas. No he anotado aquí el dígito final, sino un breve comentario de alguna virtud que me llamó la atención a lo largo de su trabajo:

Núria FERRER VILELLA: desde el primer día, asumió el reto de controlar la pole. Me interesaron mucho sus ampliaciones.

Iker ROLDÁN SACASA: seguro, firme, dispuesto a dar lo máximo. Su última exposición fue inolvidable, con un pesaje exacto de cada palabra.

Louise Eugénie MOREAU LOUAPRE: cada vez que exponía, me obligaba a reafirmarme en la tesis del maestro PARADA sobre el origen francés de nuestro Derecho Administrativo. No faltaba jamás la conexión con la doctrina francesa.

Lara ARMENGOL MORA: sus últimos temas fueron magistrales y el curso se le quedó pequeño. Fue una estudiante que no sólo se preocupó por su  rendimiento, sino que se atrevió a explorar las exposiciones colaborativas (con aquellas magníficas aportaciones junto a la entusiasta Giulia CARRERAS PASCUAL).

Carla MARSET ROCA: trabajadora, apurando los detalles, cerrando la puerta a cualquier vacío en sus completas explicaciones.

Gemma ESTRELLA MARTÍNEZ: con la capacidad crítica que suelen tener los estudiantes en doble grado de políticas y gestión pública, se demostró a sí misma que era posible elevar aún más el nivel. Su última exposición fue un prodigio de elegancia expresiva.

Gemma AULADELL TERRADELLAS: ¿Puedo lograrlo? Ésta es la gran pregunta que se hacen todos los estudiantes que intentan llegar a la excelencia. Auladell se formuló esta cuestión. Y lo consiguió.

Emma Juliette LOIR-MONGAZON: desde  las primeras clases, se convirtió en cierta manera en el valiente estandarte de los alumnos que cursaban la doble titulación en Derecho francés y Derecho español. Algunos alumnos me comentaron que les impresionó su exposición inicial, que abría el fuego del curso y que sirvió para marcar el nivel.

Lila FALGUERA RUIZ: es la clase de alumno que, con un mes o dos más, rompe cualquier barrera. Con paso firme, fue avanzando progresivamente y acabó siendo quizá la mejor en la comprensión del vocabulario. El profesor José María Macías -que, junto con la Dra. Montserrat Iglesias, se encargaba también de este curso-  me avisó expresamente sobre la conveniencia de estar atentos a su extraordinario nivel.

Angèle Andréa DA SILVA: exponía sus temas con una tranquilidad que llamaba la atención. Como si el impresionante esfuerzo que había detrás no se notase en sus discursos serenos.

Helena ARAÚZ MATEU: disciplinada y trabajadora,  se situó de forma natural entre los primeros.

         En una zona de sobresaliente destacado, hemos de citar también la altura de las exposiciones de Antón PAZ GUTIÉRREZ, Giulia CARRERAS PASCUAL y María Dolores SÁEZ SANJUAN.

***

Avaluació oral competitiva (i II)

1.-Abans d’exposar com funciona en el dia a dia el mecanisme, convé pensar en l’objectiu, en els gran fonament que el sosté: la recuperació de l’expressió oral. A l’àmbit pedagògic es parla molt de competències, però, a l’hora de la veritat, els exàmens i les valoracions es basen de forma unànime en textos escrits, ja sigui amb preguntes explicatives o amb el discutible test. Cal tornar a l’examen oral o, almenys, que aquest tingui un pes significatiu en el conjunt de la carrera (potser un cinquanta per cent?).
2.- Els arguments són abassegadors en el món del Dret. No són només les oposicions d’elit i les seves proves orals. Estem parlant també de la intervenció de lletrats al món del procés judicial, de la reunió amb els clients, de les assemblees laborals, de la política… En tots aquests casos ens agradaria que els nostres llicenciats sabessin emprar un llenguatge clar i precís, que poguessin improvisar un petit discurs o una argumentació, que no tinguessin massa por en aixecar-se exposar sense papers la seva posició, amb el to i vocabulari adequat.
3.-Lamentablement, la pràctica totalitat dels meus estudiants admeten que no han fet mai un examen oral a la universitat. De vegades, apareix alguna referència redemptora a alguna avaluació aïllada de Dret civil i poca cosa més. Per tant, hem de plantejar la nostra experiència com un aprenentatge progressiu, com l’autèntica creació d’una manera de fer. Ja veurem que això comporta limitacions.  Per a no perdre’ns en conceptes teòrics, els convido a veure com funciona el curs. Així aniran sortint pel camí altres finalitats addicionals.
4.-El curs consta de 9 lliçons i un tema introductori. Es tracta d’un temari clàssic de l’assignatura de Dret administratiu III. Aquí cal fer una primera reflexió. Inicialment, es preveia la presència de tres temes introductoris inicials, de tal manera que, al primer mes, l’alumne ja tenia una visió global del curs. Així es va fer l’any passat al curs de Dret Administratiu III a ADE+Dret, que va servir com a llavor de l’experiment que estem comentant. No obstant, aquest any, de cara a adaptar-lo al nou model docent, vam preferir disminuir la rellevància de la visió global introductòria, que va quedar reduïda a un tema. Ara bé, opino personalment que és una peça que encara pot recuperar-se.
5.-L’estudiant ha d’exposar cada tema en un termini que va entre 5 i 10 minuts, després de dedicar un parell de minuts a fer un esquema en un paper en blanc (si ho desitja). És cert, però, que en la darrera fase del curs els temes es van subdividir en dues parts . No eren 9, sinó 18 (l’introductori –el zero- ja no entrava). Es podia optar a fer nou temes –amb nota màxima de 7- o intentar la màxima nota –però presentant-se als 18.
6.-Aquest és un punt que variarà una mica en el segon semestre. Es mantindrà aproximadament el nombre de lliçons, però oscil·laran entre el tema clàssic –per exemple, l’expropiació forçosa- i altres que seran més creatius (i que en part hauran de ser investigats per l’alumne). Per exemple, com es valora un bé que ha de ser expropiat o bé indicar els passos que ha seguit un expedient expropiatori recollit a una sentència. Així podríem treballar jurisprudència, dictàmens, textos legislatius,etc.
7.-Apareix aquí un altre dels objectius rellevants del nostre experiment. El professor ha d’entregar els temes pel campus virtual, encara que pot deixar alguns espais “en blanc” de cara a consultar els manuals. En general, es recomana consultar els manuals per a consolidar els coneixements i fer un millor examen oral.
8.-Però aquest és un punt que hem de millorar. L’experiència demostra que al nostre alumne mitjà li costa obrir les planes d’un manual i situar-se en el seu índex. De fet, els que han sabut utilitzar els textos de referència i han ampliat convenientment han marcat la diferència. Crec que hem de lliurar menys materials escrits i deixar un cert espai per a la pròpia lectura i configuració. No obstant, això ha de fer-se de manera precisa, assenyalant que el manual és una ampliació per a incrementar la qualitat o bé, en altres casos, és un pas necessari per a completar el tema. De tota manera, si l’experiència ha de funcionar bé, és necessari que el professor lliuri uns apunts clars, precisos i complets. Sobre aquesta base és possible l’ampliació . Així ho vam fer utilitzant el campus virtual, amb excepció de la darrera lliçó –relativa a contractació pública- on es van lliurar unes gravacions o  “podcast”  amb àmplia informació.
9.-Amb el programa i uns apunts que van apareixent al campus, ja pot començar el curs. El primer dia, lògicament, s’explica el treball que es realitzarà. És normal una certa inquietud. Per aquest motiu, hem instaurat com a pràctica que la darrera mitja hora de la classe de presentació apareixen uns quants alumnes del curs precedent, que expliquen lliurement la seva experiència (el professor surt de classe).
10.-A més del programa, els alumnes reben el primer dia el calendari del curs. Apareix aquí un matís important. Les tres primeres setmanes es dediquen, tant a l’hora de teoria com als seminaris, a explicar la totalitat del curs. Tenint en compte el volum horari que s’hi dedica, els estudiants tenen en aquest temps una visió sintètica del programa (a més, ja tenen una part dels apunts al campus virtual).
11.-La quarta setmana ja comencem els exàmens. El sistema funciona alternant l’explicació amb els exàmens. Com que els estudiants estan distribuïts en dos grups (en funció del cognom), el normal és que un alumne faci tres exàmens orals durant el curs.
12.-En efecte, es fan els exàmens a classe. Davant tothom en la classe de teoria i en grups reduïts en la classe de seminari. El professor comenta com ha anat l’exposició i, respectuosament, indica els aspectes positius i els possibles camps de millora. És convenient que, en acabar la classe, comuniqui a l’alumne personalment la seva nota i li  faci potser algun comentari més personal. De tota manera, a mesura que avança el curs, es va creant un clima de confiança que permet fer més valoracions en públic.
13.-Aquí els seminaris juguen un paper important, ja que el professor pot afegir aspectes oblidats de l’explicació, introduir matisos, etc.
14.-La selecció dels estudiants que pujaven a l’estrada es feia a l’atzar. La simple inassistència implicava un zero. També es donava sovint la possibilitat de que pugessin voluntaris.
15.-Aquí va aparèixer el problema del nombre d’estudiants. Amb 114 matriculats cal anar molt en compte. En general, el sistema prima els que van al dia i tenen interès en sortir. A la segona fase, a ADE i DRET, amb un volum d’estudiants molt més reduït, el funcionament serà molt millor. De tota manera, la distribució en dos grups per ordre alfabètic i l’ús intensiu dels seminaris han permès veure quin era exactament el nivell de cada persona.
16.-És una càrrega excessiva? L’experiència ens demostra que no, ja que es comença per un tema (primers exàmens ) i s’acaba preguntant per tot el programa. D’altra banda, cal tenir present que es van intercalant setmanes d’explicació i aportació de casos i problemes (això últim, especialment als seminaris). És molt important que els professors es comuniquin les  qualificacions, el nivell que estant tenint les explicacions, etc.
17.-Com haureu pogut veure, els altres alumnes veuen les exposicions dels companys. Aquest és un punt importantíssim. Tots aprenem de tots. Estem davant un punt molt descuidat a la pràctica universitària: els estudiants no saben com ho fan els millors (amagats en un test purament numèric o en una pàgina que sols llegeix el professor). Ja adverteixo que després de cada intervenció, s’aplaudeix  (hagi anat com hagi anat).
18.-Els altres estudiants, per tant, observen com ha fan els seus companys i les explicacions que fa el professor. Això pot ser una mica pesat a mesura que avança el curs. Per aquest motiu, hem reduït l’extensió dels temes (entre 3 i 5 minuts) i el seu plantejament (combinem les lliçons teòriques i les qüestions més creatives).
19.-Per a augmentar l’interès dels alumnes en venir a classe i participar, s’utilitzaren dues tècniques:
-Un qüestionari on l’alumne avaluava (i indicava el seu nom , si volia) els elements clau de les exposicions dels companys: claredat, precisió terminològica, ampliacions, elegància expositiva i algun aspecte complementari que l’avaluador vulgui afegir. De fet, són aquests epígrafs els que els professors treballen per a avaluar.
Preguntes a l’aire formulades pel professor en relació a algun punt explicat, a l’examen fet per algun company, etc. D’acord amb les indicacions del professor, un alumne prenia  aquestes qualificacions suplementàries i les  sumava i guardava fins a final de curs.
Sí, és un sistema competitiu. Al campus virtual es van actualitzant els resultats i s’utilitza el vocabulari de la fórmula 1 (que està bastant estès entre els estudiants): pole position, second line, third line-caution, warning zone.
És cert que aquest sistema afavoreix els alumnes que s’estimen els reptes i són coratjosos. Per tant, cal compensar-ho amb un suport específic per als nois amb més dificultats. Per aquest motiu, es va establir un torn especial d’exàmens en grups de dos o tres al despatx del professor com a fórmula específica de tutoria (es van dedicar algunes tardes dels dijous). Aquests exàmens tenien una qualificació més reduïda en principi. Era una espècie de treball en boxes que permetia que molts sortissin després disparats…

         Demà publicarem el nom dels  alumnes candidats a Matrícula d’honor. M’encantaria escriure el nom de tots els estudiants, ja que el nivell ha estat altíssim. Que siguin aquests noms escollits, per tant, els que simbolitzin la feina de tot un grup. Dintre de quinze dies comença la segona fase de l’experiment, amb un grup més reduït a la llicenciatura d’Administració d’Empreses i Dret.

Avaluació oral competitiva (I).

 *AFP7

      “In the first place, competition is a natural instinct in the young. Listen to them outshouting and outboasting one another when they are having fun. Watch the innumerable games and stunts which they enjoy, all blended between co-operation and competition, team-spirit and rivalry. Think of the more serious competition practiced by adults not only in business and politics, but in personal display (houses, furniture, clothes, cars, and other gadgets), in the craving for publicity, and in the innumerable spectator sports on which we spend so many hours and so much money. […] Evidently an instinct so strong cannot be eradicated. Therefore in education should be used constructively”.

                            Gilbert HIGHET, The Art of Teaching (1950)

                            1.-Les presents notes són una síntesi preparatòria de la memòria relativa al projecte d’innovació docent realitzat  a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el títol Verba volant, que cobreix des de setembre del 2022 fins juliol del 2023. Serveixen també per a preparar la meva intervenció de demà al grup “Innova Dret”, coordinat pel professor Josep Cid. En la sessió indicada, es discutirà la ponència “El seminari com a eina d’aprenentatge dels continguts teòrics”, per part del Dr. Enric Fossas Espadaler i per part meva realitzaré la contra ponència, d’acord amb la pràctica habitual d’aquestes reunions.

                            2.-No es tracta ara de reproduir la memòria, ja que el projecte es troba encara en l’equador de la seva realització. No obstant, sí examinarem alguns aspectes significatius.

                            3.-En primer lloc, cal dir que Verba volant és una aportació específica al nou model docent de la Facultat de Dret. Aquest model opera de la següent manera:

                            -Classe teòrica: un professor.

                            -Tres seminaris amb tres professors diferents i grups reduïts.

                            És, evidentment, un sistema clàssic (lectures, seminars and tutorials). La seva novetat rau en la seva implantació obligatòria a tota la carrera de Dret a la UAB i, per tant, en el compromís dels professors de conjuntar-se.

                            4.-En relació amb el que hem dit, considerem que aquesta col·laboració mútua ha estat molt profitosa. Cada docent de Verba Volant forma part d’altres grups, però ens interessen ara aquests dos equips:

                            –Primer semestre (primera fase): assignatura de Dret Administratiu III del Grau en Dret. Professor global de teoria: Joan Amenós Álamo. Professors de seminaris: Joan Amenós, José María Macías i Montserrat Iglesias.

                            –Segon semestre (segona fase): assignatura de “Dret Administratiu III”, d’Administració d’Empreses i Dret. Professor global de teoria: Joan Amenós Álamo. Professors de seminaris: Joan Amenós, Juan Emilio Nieto i Montserrat Iglesias.

                            Es tracta, per tant, d’un projecte que afecta:

                            -Quatre professors.

                            -Dues assignatures.

                            -Dues titulacions (Dret i ADE+Dret).

***

No pensar nunca en la muerte.

 *

             Mira que ya habías jugado con los sonetos de Manolo Alcántara. Que Arcadi Espada había recomendado este disco hasta la saciedad y te despistaste.  Que te había gustado hace ya muchos años alguna preciosidad de Mayte Martín. Que querías repasar estos días algunas cosillas de Alcántara sobre el boxeo al escuchar otro de los estupendos Libra por libra. Que habías estado a punto de perderte esta maravilla y que ya no hay manera de sacarla de la cabeza.

No pensar nunca en la muerte

No pensar nunca en la muerte

y dejar irse las tardes

mirando cómo atardece.

.

Ver toda la mar enfrente

y no estar triste por nada

mientras el sol se arrepiente.

.

Y morirme de repente

el día menos pensado.

Ése en el que pienso siempre.

.

Manuel Alcántara

Y el Derecho laboral se fue por la alcantarilla.

[Dentro de nuestra sección de «Sábados exclusivos«]

         Me encuentro en el pasillo con unos compañeros laboralistas. Son unos magníficos profesionales, con el punto de sensibilidad ideológica que suelen tener los cultivadores de esta rama. Explican que están redactando un informe y que tienen dificultades para seguir las reglas bastardas de ese trampantojo del “lenguaje inclusivo”. Me sorprende ver a esta brava gente arrodillada ante la paparrucha supersticiosa. Escuchando sus cuitas, me hago una idea del problema:

         1.-Como ya hemos dicho en otras ocasiones, el objetivo es no decir nunca “trabajador”. Es cierto que el Estatuto aún guarda esta infame palabra, pero tiene los días contados. Desde luego, hay que tener bemoles –en estos días de memorias históricas- para renunciar a ese término. No tengan miedo, señoras y señores, que “trabajador” –cuando opera como género no marcado- incluye a los obreros del metal y a las muchachas de bata azul de las factorías, a las mujeres con las cestas de la cosecha y a los hombres de la mar-.

         2.-Por tanto, apareció un listillo (existe en todas las oficinas y centros de trabajo) y dijo que había que duplicar. Esto es, “trabajadores y trabajadoras” en todos los textos legales. Se planteaban así dos inconvenientes:

                            a)¿Qué ocurre cuando no se desdobla y sólo se habla de “trabajador”? Las normas laborales de los últimos años suelen mostrar esta patología de la amnesia inmediata (o quizá de algún exceso alcohólico): duplican en los primeros artículos y vuelven a la forma correcta en los últimos (normalmente, en las disposiciones finales y transitorias ya no se está por tonterías).

                            b) El segundo problema es la pesadez. El mundo laboral es dinámico, activo y aguerrido y no me imagino una asamblea para la discusión del convenio teniendo que repetir a cada paso “trabajadoras y trabajadores”. Observen ustedes por ejemplo  que, en los debates parlamentarios, cuando la cosa se calienta nadie habla de ese modo (ni siquiera los más acérrimos defensores del invento).

         3.-Pero el mismo listillo de antes  (o quizás otro) no se rindió y nos regaló la infección de la “personitis”, a la cual ya nos hemos referido en esta sección en varias ocasiones: no hace falta desdoblar, pero hay que decir “persona trabajadora”. Como se ha proclamado hasta la saciedad, este término sólo ampara a las personas diligentes, pero las personas torpes y perezosas (no trabajadoras) no pueden ir a Magistratura.

         4.-La expresión cursi que comentamos, no obstante, ha de tener su contraparte y esto generó mayores dificultades. En efecto, el escenario contractual iba a resolverse con estas dos posiciones:

                                      -Empresario o patrón (sí, sí, esto último es ya muy antiguo).

                                      –Persona trabajadora.

         5.-Por razones que no vienen al caso, a los listillos no les gusta duplicar ciertos conceptos y no suele hablarse de “empresarios o empresarias”, “promotores o promotoras”, “grandes tenedores o grandes tenedoras”… Sin embargo, la opción de “persona empresaria” para evitar el desdoblamiento no entra ni con calzador. De hecho, no la he visto en el BOE (si algún lector caza el gazapo, se lo agradeceré efusivamente).

         6.-Pero nuestro listillo es como el “mago Pop” y siempre sale por donde menos te lo esperas. Empezó a recorrer el gris vocabulario de nuestra vida en el tajo y pensó que podía servir este triste término: “empleador”. Duplicarlo era grotesco: “el empleador o la empleadora” es casi un trabalenguas. Pues nada, le metemos una inyección de “personitis” y se arregla la chapuza: “la persona empleadora”.

         7.-Todo era felicidad con el hallazgo y así puede verse en el Real Decreto-ley 16/2022, de 6 de septiembre, para la mejora de las condiciones de trabajo y de Seguridad social de las personas trabajadoras al servicio del hogar (un bodrio lingüístico, como ya analizamos aquí:*).  Sin embargo, es verdad que esta norma sólo incluye a personas físicas dentro del vocablo “persona empleadora”. Ya veremos si se generaliza.

         8.-Por el momento, pues, sigue resistiendo el art. 1.1. del Estatuto de los Trabajadores:

                            “1. Esta ley será de aplicación a los trabajadores que voluntariamente presten sus servicios retribuidos por cuenta ajena y dentro del ámbito de organización y dirección de otra persona, física o jurídica, denominada empleador o empresario.”

         Pero ya sé que los listillos siguen merodeando por donde acampa este precepto y aguardan el momento para cambiar “trabajador” por “persona trabajadora”. A partir de ese instante, el factor trabajo ya no será un elemento sustantivo, nuclear y esencial –como lo es en “el trabajador”-, sino un mero adjetivo, un accidente añadido a la persona.

         En consecuencia, el contrato al que nos referimos será firmado entre dos personas y éste es el dato que pasa a ser  primario y fundamental. No es ninguna novedad, claro. Volvemos así  al terreno clásico del contrato civil, que no precisa de la pesada muleta tuitiva del Derecho laboral. No digo que este resultado esté bien o mal. Simplemente constato que el legislador se sitúa en los tiempos anteriores al Código de Trabajo de 1926 y a la Ley del contrato de trabajo de 1931. Les regalo a mis amigos laboralistas del pasillo un ejemplar del Castán.

***

Fotografías: * y **.

Artículos relacionados:

«Sábados exclusivos«,

«Dissabtes exclusius«,

«Dissabtes exclusius. Obediència extrema«.

Agustí Vehi. Per sempre.

 *

               1.- Em va saber molt greu perdre’m l’homenatge a Agustí Vehí que li van fer dissabte a Tiana. L’Agustí era un personatge inclassificable i, sense dubte, un dels professors que he conegut per aquests mons universitaris que més empremta m’han deixat. El vaig conèixer a l’Escola de  Prevenció i Seguretat Integral de la Universitat Autònoma. , on era molt estimat pels seus alumnes.

*

         2.-En Vehí ajuntava l’experiència policial real, el plaer de la docència i la vocació investigadora. Et podia dictar una conferència precisa sobre l’activitat real de la policia o proposar una recerca històrica absolutament necessària per a entendre què és això de la seguretat. Molts hem entès després que tot és història.

**

         3.- L’Agustí era imbatible com a conversador al passadís o al cafè.  Sempre il·lusionat pel seu ventall personalíssim de projectes. T’explicava els ets i els uts de la forma correcta de fer una càrrega policial, s’enfilava pels caminois dels bandolers a la Catalunya profunda o et donava alguna pista sobre la novel·la que tenia entre mans. Ens alegra veure el que va fer, però ens entristeix albirar la potència que ja tenia el que anava intuint. Allà on sigui, deu estar rumiant l’estrany cas de l’escriptor homenatjat a Tiana.

***

Postgrado de empleo público. La función directiva. Cuestiones.

[R.Pohorecki]

PREGUNTAS PARA EL SEGUIMIENTO DE LA CLASE DE HOY, DENTRO DEL MARCO DEL POSGRADO DE EMPLEO PÚBLICO (Universidad Autónoma de Barcelona-Escuela de Administración Pública de Cataluña).

I.-

1.-Intente determinar qué se entiende por función directiva.(I)

2.-Conecte las nociones de Estado democrático y función directiva.(I)

II.-

.-Indique algunas posibles causas que explican el aumento de la relevancia de la función directiva.(II)

III.-

4.-¿En qué puestos de trabajo hallamos una esencia directiva?

5.-La opción tradicional seguida por la legislación de función pública española consistía en mantener el …

6.-¿Qué ocurría con los Subdirectores generales?

7.-Anote los problemas generales de regulación de la función directiva.

IV.-

8.-Indique los grandes especialistas en la materia.

V.-

9.-Resuma los tres puntos relevantes de las previsiones del EBEP.

VI.-

10.-Base material y base formal de la función directiva (¿dónde la encontramos?).

VII.-

11.-¿Por qué hablamos de “cuadratura del círculo” a la hora de seleccionar a los directivos?

12.-¿Qué papeles podrían jugar las comisiones de selección?

VIII.-

13.-¿Es conveniente que el directiva sea funcionario público?

IX.-

14.-¿Debe haber  una acreditación previa y reglada del directivo?

15.-¿Debe asegurarse la formación permanente del directivo?

X.-

16.-¿Qué es y qué implica la evaluación por objetivos?

XII.-

17.-Anota posibles causas de cese del directivo.

XIII.-

18.-¿Por qué se excluye la negociación colectiva?

XIV.1.-

19.-Indique tres aspectos relevantes de la regulación estatal.

XIV.2.-

20.-Indique tres aspectos relevantes de la regulación asturiana.

XIV.3.-

21.-Indique tres aspectos relevantes de la regulación extremeña.

XIV.4.-

22.-      Indique tres aspectos relevantes de la regulación gallega.

XIV.5.-

23.- Indique tres aspectos relevantes del anteproyecto estatal de la ley de la función pública. Consúltese la nota de JIMÉNEZ ASENSIO.

XIV.6.-

24.-Indique tres aspectos relevantes de la regulación vasca.  Consúltese la nota de JIMÉNEZ ASENSIO.

Diarios dispersos. No habrá paz para el suelo urbano consolidado.

*

       Conferencia del maestro Parejo Alfonso ayer en Barcelona sobre la reserva obligatoria de vivienda de protección pública impuesta por el planeamiento general en suelo urbano consolidado. El Colegio de Arquitectos de Barcelona aporta una sala amplia, pero de estética discutible. Organizan los compañeros de la cátedra Barcelona de vivienda y allí están, en primera línea, Juli Ponce, Judith Gifreu y Montserrat  Pareja.  Me siento con Carles Pareja –mi profesor de urbanismo-  y le noto con ganas de polémica, aunque lo cierto es que las intervenciones se acaban alargando y el debate fuerte se produce cerca de las nueve de la noche, con algunos vacíos en el tendido.

       Don Luciano Parejo sigue fiel a su estilo señorial de siempre y ya proporciona a los organizadores el texto de su discurso.  Avisan de que lo colgarán aquí: xxx. Con su legendario dominio conceptual, nos explica que, ciertamente, el propietario en suelo urbano consolidado se hallaba en el “fin de la historia” del planeamiento:, tranquilo y sin cargas urbanísticas, en el refugio de su estatuto. Sin embargo, la normativa ayer discutida impone que, si se le ocurre abrir la portezuela de su castillo y se dirige a su Ayuntamiento a pedir nueva edificación, la sustitución o la rehabilitación, cae sobre él la tormenta de la nueva calificación. No observó el profesor en ello problemas de legalidad o de constitucionalidad.

       Discusión animada entre la mesa y los asistentes. Posiciones enfrentadas de la concejal Janet Sanz y de Xavier Vilaplana (de la asociación de promotores). Se indica que la calificación urbanística que comentamos implica una rebaja del valor del solar y de la construcción y que, sobre ese valor disminuido, han de operar los cálculos del promotor. Abismo ideológico entre los partidarios del derecho de propiedad y los que piensan que su titular debe estar en una especie de permanente estado de cesión (al menos, si realiza algún movimiento), ya que se beneficia del aumento de valor que le regala la urbe. Se oye el ruido lejano, durante algunos segundos, de polémicas de fondo: sobrerregulación del precio de la vivienda (o de su alquiler) y libertad de establecimiento de salarios (que son la otra cara de la moneda),  hipotético (quizá surrealista) derecho de nuestros descendientes a vivir en nuestra misma ciudad, la mezcla social en la misma escalera, el abandono de la política de vivienda social (reaparece Arrese –siempre sale y con su mítica frase-, que en este punto ganó la partida), etc.

       Mucho frío al salir. Se nota el lunes de enero en el ritmo muy apagado de la ciudad, casi sin gente en las aceras una vez me alejo de Plaza Urquinaona. Este problema y esta necesidad de vivir juntos.

***

Valor estimado, presupuesto base de licitación y precio de licitación

       1.-Me ha llamado últimamente la atención el esfuerzo que está haciendo Administrativando , bajo la creativa y  poderosa batuta de M. Benítez Ostos, para difundir, ya sea a través de su blog o por el canal de you tube, materiales sintéticos en el campo del Derecho público (principalmente, de Derecho Administrativo).

*

       2.-Es cierto que durante la pandemia distribuí entre los alumnos algunas grabaciones que tuvieron cierto éxito. Lo que más me ha sorprendido es que, ya superado el período excepcional, los alumnos sigan solicitando estos “podcast”. Siempre me pareció una técnica aburrida, pero debo corregir mi criterio a la vista de las nuevas inquietudes.

       Con el uso de los materiales de Administrativando tenemos la ventaja de que el material está muy bien ordenado. Además, nos va muy bien porque, como mis estudiantes saben, la asignatura se compone de una serie de exámenes orales. Hasta ahora, hemos formulado preguntas amplias (el “tema”), pero ahora vamos a combinarlas con preguntas más cortas y más creativas. Podríamos decir que son cuestiones más “agresivas” con la materia, más gustosas para devorarla.

       **

       3.-Empezamoshoy con un vídeo de Alejandro M. Canónico Sarabia con el siguiente título: “Valor estimado,  presupuesto base de licitación y precio de licitación”. Para facilitar la escucha de la lección, indico aquí un sumario de los temas tratados en cada momento:

.-Minuto 0: Planteamiento. Presupuesto Base, valor estimado y precio de licitación.

.-Minuto 1: Presupuesto base: límite máximo de gasto. Previsión presupuestaria.

Minuto 2: Presupuesto base: incluye IVA. Incide  en la cuantía de la garantía provisional.

Minuto 3: Presupuesto base y baja temeraria.

Minuto 4: Valor estimado: presupuesto base + situaciones específicas (prórrogas, primas, modificaciones…)

Minuto 5: Explicación sobre esas situaciones específicas.

Minuto 6: Valor estimado: determina el régimen de impugnación. El precio del contrato.

Minuto 7: Precio: retribución al contratista. Precio cierto.

Minuto 8: Precio: se pagará al contratista.

Minuto 9: Precio del contrato: es parámetro para garantía definitiva.

Minuto 10: Precio del contrato: por precio unitario o por tanto alzado (totalidad del contrato).

Minuto 11: final.

***

Dissabtes exclusius. Obediència extrema.

            1.-Em sorprèn l’aparició de Jaume Serra-Hunter a la biografia de Marià Manent escrita per Albert Manent. En concret, consta que l’any 1931 va formar part del consistori dels Jocs Florals de Barcelona. Pensava que es tractava, sobretot, d’un home de ciències i que això justificava l’elecció del seu nom per al programa d’ajuts de la Generalitat per a investigadors d’elit.

            Jaume Serra-Húnter va estudiar Filosofia i Lletres i conreà el camp filosòfic, encara que molt preocupat per la connexió del pensament amb la història i amb el coneixement científic. Fou rector de la Universitat de Barcelona (1931-1933), a l’època en què va rebre el nom d’Universitat Autònoma. Desenvolupà en aquest càrrec criteris molt avançats d’organització acadèmica (per exemple, catedràtics contractats en funció del prestigi i professionals que exercien com a “professors lliures”). Vindria després la tragèdia de l’exili, formant part de la impressionant nòmina de filòsofs que tingueren Mèxic com a destí principal -magníficament estudiats per J.L Abellán a El exilio filosófico en América. Los transterrados de 1939.

            *

            2.-Però una cosa és l’estela dels mites i una altra la realitat mesquina i burocràtica. Em trobo amb la següent nota d’una important universitat pública catalana (em permetreu que, per motius elementals de compassió, no digui el nom). L’avís està dirigit als seus professors i els recorda les condicions per a sol·licitar el reconeixement dels mèrits de recerca (la negreta és meva):

            “Us informem que avui, dia 16 de gener, comença el termini per a presentar les sol·licituds de la convocatòria estatal de recerca de la CNEAI-ANECA, publicada al BOE de 5 de gener, amb la resolució de 23 de desembre de 2022 de la Secretaría General de Universidades, que aprova la convocatòria de l’avaluació de l’activitat investigadora, adreçada als/a les funcionaris/es de carrera i interins/es, dels següents cossos docents universitaris:

            –Catedràtics/es d’Universitat

            -Professors/es Titulars d’Universitat

            –Catedràtics/es d’Escola Universitària

            -Professors/es Titulars d’Escola Universitària

            De vegades he pensat deixat aquesta secció (ja portem més d’un any). Va néixer una mica com a resposta davant la perplexitat i  el seguidisme. Ara ja són alguns companys de lletres i del món de les lleis els que em punxen per a continuar. Som-hi, doncs, amb la collita d’avui.

**

            3.-En efecte, no hi ha manera d’encaixar “catedràtics/es”. Deixant de banda l’estupidesa oficinesca de les barres -que crea també un curiós embolic amb les ales dels funcionaris-, en català no és “catedràtices”, sinó “catedràtiques”. La “qu” se n’ha anat riu avall.

            Tots cometem errors. És normal. No es tracta de ser un mestre tites. Però el que em sorprèn –i d’aquí el títol- és aquesta submissió absoluta a les regles conventuals del llenguatge políticament correcte (que vés a saber d’on han sortit). De vegades peta la gramàtica i d’altres el sentit comú. Sovint, a més, fa riure. Dubto que aquesta forma de requerir als millors investigadors li hagués fet gaire gràcia a en Serra-Húnter.

***

Dissabtes exclusius. Tots podem ser inclusivaires.

Dissabtes exclusius. La botiga dels saldos inclusius.

Dissabtes exclusius.

Sábados exclusivos.

*Foto: Art Guzman.